De l’article de Carles Nadal (Barcelona, 1923-2010) a La Vanguardia (11-II-1979). Traducció pròpia. Fa quaranta-cinc anys l'Iran travessava per una experiència semblant a la de Síria ara. Derrocada l’autocràcia persa del xa Reza Pehlevi acomboiat per militars i cortesans, va dominar el país durant setmanes una oclocràcia de milicians integristes. En el cas iranià del 1979 les expectatives per una democràcia es van esvair aviat a l’instaurar-se la teocràcia islàmica fonamentalista governada per l’aiatol·là Khomeini i els combatents xiïtes.
Tal com estava plantejada la situació a Iran era de preveure que desemboqués en dos possibles camins: el cop d’Estat o la guerra civil. ¿Som ja al començament de la segona possibilitat? Si més no ho fa suposar el biaix que prenen ara els esdeveniments. [...] En la base de l’alarmant evolució política del país hi ha, sens dubte, l’actitud intransigent de l’aiatol·là Khomeini. Mogut per l’ampli suport popular, el líder religiós no va tenir present una sèrie de factors que fan problemàtic l’establiment en un país com Iran d’un règim legitimat ni més ni menys pel dret diví. El comportament polític de l’aiatol·là ha estat radicalment i summament perillós. [....] L’aiatol·là Khomeini va destapar la caixa dels trons i el resultat ha estat que l’anomenada “revolució islàmica” es va engegar amb un ímpetu molt difícil d’aturar. Molt abans que algú definís amb exactitud què calia fer, les masses enardides pel fanatisme religiós es van posar mans a l’obra per crear una societat purificada a base de foc o tancant bars, cinemes, clubs, etcètera. L’oratòria inflamada de l’aiatol·là no enganyava pas a ningú, i de poc valia que designés com a cap del “seu” govern a un polític moderat i conciliador com Mehdi Bazargan quan en els carrers, als pobles i als barris de les ciutats els vertaders amos del poder ja eren els 180.000 mollahs i els 80.000 khadems, amb el suport dels 600.000 descendents d’Alí més els 500.000 que ho son per part de mare. No s’ha de destapar mai el potencial explosiu que acumula la fe d’un poble que no distingeix gens ni mica entre religió i política, fet que comporta perills considerables. L’aiatol·là Khomeini ha arribat a dir fa poc que aquell que no acati el poder per ell establert serà condemnat “per blasfem”. La legitimitat es deriva totalment, doncs, de l’autoritat que ell acapara en nom de Déu. [...] La naturalesa de l’islamisme entranya una arriscada confusió entre poder temporal i poder espiritual. Si hi ha prudència i un cert esperit de tolerància, com sovint ha passat en la història dels pobles musulmans, poden atenuar-se els riscos de que l’Alcorà es mantingui com llei alhora divina i humana, però en el cas dels xiïtes, secta especialment rígida, predicar l’assoliment de l’absolut a la terra pot tenir efectes d’extrema gravetat. [...] Era previsible que mantenir d’una manera sostinguda una situació de caos, fomentar indefinidament el col·lapse de la vida econòmica del país, esperonar incessantment l’odi i la xenofòbia, instrumentalitzar el desordre, podria portar a la guerra civil. Possiblement els enfrontaments entre distints cossos armats que s’estan produint actualment a Iran son el llindar d’una tragèdia les conseqüències de la qual a l’interior del país i en l’equilibri mundial son imprevisibles.