La irracionalitat de les fronteres
La raó és una de les nocions més problemàtiques a què hem d’enfrontar-nos avui en dia. Només cal clavar els ulls a la història per adonar-nos que hem estat capaços de crear grans artefactes ben endreçats i rumiats que han parit atrocitats inefables. Els camps de concentració eren fàbriques ingents de matar amb engranatges impecablement ordenats que produïen muntanyes de cadàvers sense ànima. Obeïen a una lògica concreta: la consecució d’un fi mitjançant uns instruments retallats per una mà concisa i probablement inconscient del seu braó herculi. No endebades Hannah Arendt va mostrar-nos en una de les seves obres la banalitat del mal que ella havia observat en el judici d’Adolf Eichmann –l’home que prenia la decisió última de transportar els deportats als camps de concentració alemanys– a Jerusalem el 1961. Considerava que Eichmann era un simple home sotmès al seu temps que havia acceptat sense objecció una lògica que havia inhalat com si es tractés d’aire. Que, si hagués nascut en un altre lloc, no hauria actuat d’aquesta manera. En qualsevol cas, tot i que Arendt havia observat durant el judici que la ment d’aquest home no disposava de la profunditat que s’espera d’algú capaç de cometre uns actes terriblement despietats, encara hi havia el problema del mal. La seva simple existència posava en guàrdia a qualsevol i deixava en evidència que, sense l’embriagament d’un raonament concret –com el de la ideologia nazi–, les decisions preses per Eichmann eren imperdonables per a una mirada forana. L’ètica s’enfrontava així a la raó instrumental que s’havia imposat com a verdadera i única i la destronava. Allò que es creia racional es transformava en profundament irracional. Qui podia atrevir-se a defensar que la matança pulcra i enginyosa de milions de persones estava dotada de raó?
L’Estat també és un gran mecanisme ben pensat que pot ser qüestionat des de l’ètica i titllat de forassenyat si posem la vida humana al centre de la nostra reflexió. Com els camps de concentració, escup cadàvers. Les fronteres són límits traçats amb uns ganivets esmolats que seguen la vida de moltes persones. Només cal recordar el carnatge que va tenir lloc fa uns dies a la closa de Melilla i la resposta que va oferir el president del govern espanyol –rebuda per molts de nosaltres com una insultant magallada– per adonar-nos que, probablement, les lògiques de pensament en què ens trobem immersos els diferents bàndols són irreconciliables. Sembla que, per al president, la pregunta ètica no és una variable a tenir en compte. La seva lògica només es planteja la defensa d’unes fronteres que s’han construït per evitar que la jerarquia que s’ha imposat al món s’esmicoli.
Els sistemes neocolonials de les grans potències econòmiques estatals s’han encarregat d’organitzar una estructura gegant xucladora dels fruits dels països de la perifèria. Allà hi trobem, per exemple, grans plantacions de monocultius que empobreixen el sòl i obliguen els camperols a vendre les terres i a abandonar els seus aliments per acabar conreant un vegetal concret que vendran per quatre xavos als rics propietaris que han aparegut per dominar-los. També mà d’obra barata i esclava que enriqueix els comptes bancaris dels que s’atrinxeren rere les seves fronteres cobertes d’or. Europa –que, com bé va assenyalar Ramón Andrés a Pensar y no caer (Acantilado), duu el nom d’una princesa fenícia raptada de la mitologia grega– roba, empobreix i, després, es protegeix. Per això ningú expressa sorpresa quan el govern espanyol decideix augmentar el pressupost del ministeri de Defensa. Cada dia és més preocupant l’emergència climàtica –provocada per aquesta follia irracional capitalista d’extracció i de consum de masses– i les migracions que aquest problema genera ja són una normalitat. Aviat arribaran més homes a les fronteres. Els qui governen tenen por que se’ls desmunti la paradeta i no tenen intenció de desarticular aquest sistema.
Els ciutadans de l’estat espanyol també formem part d’aquesta lògica que explota els recursos i els humans dels països de la perifèria cada vegada que anem a comprar productes al supermercat o comprem ximpleries que satisfan momentàniament el nostre desig i que després arraconem en algun calaix perdut de casa. Potser no assistim a les matances de les fronteres ni agafem una arma i disparem contra uns cossos que neden amb esforç per arribar a les nostres costes, però és evident que pertanyem a aquest entramat i que amb els nostres actes quotidians contribuïm a escampar la misèria i la mort. N’hem de ser conscients. Nosaltres també som banalment malvats. De totes maneres, és innegable que fer ús d’un sistema i unes instal·lacions concretes no significa acceptar moralment una imposició. No podem anar pel carrer esquivant la llum elèctrica dels fanals encara que siguem uns ecologistes convençuts contraris a l’explotació de les fonts fòssils. Evitar la llum és físicament impossible i, per desgràcia, la producció d’energia sostenible no depèn de nosaltres. A més a més, tampoc podem fugir enlloc. ¿És que hi ha algun país que no funcioni amb aquesta lògica èticament il·lògica?
