Irrellevància, rellevància
El debat dels vuit candidats catalans a TV3 i Catalunya Ràdio va servir sobretot per constatar (ja ho sabíem) que els partits independentistes catalans han decidit agafar el camí de la irrellevància, degut sobretot a l'obsessiva, patològica disputa que mantenen entre ells. Les eleccions de diumenge són frontistes, i les forces catalanes hi han arribat com a elements despenjats no tan sols de la pugna que s'hi lliura, sinó també de la realitat, pura i simple. Sentir els seus representants barallar-se encara sobre com s'ha de fer la independència de Catalunya, i qui se n'ha allunyat més i per què, provoca cansament i un punt de vergonya aliena. Com a molt, ERC pot aspirar a seguir donant suport a un eventual nou govern presidit per Pedro Sánchez, però amb una capacitat d'influència tant o més limitada que l'actual. Junts i la CUP ni això, per pròpia decisió. I aquest fan de l'ampliació de l'aeroport, en Muntañola, a banda de tenir unes perspectives magres, a penes es pot proposar com una pàl·lida versió d'en Duran i Lleida. Les picades d'ullet, per cert, a no “criminalitzar” el feixisme nostrat com el de l'alcaldessa de Ripoll i les opinions que el sustenten fan ensenyar a certa dreta catalana una fastigosa poteta supremacista.
Sobre l'anomenat “debat a tres” de TVE, per contra, es pot discutir tant com es vulgui sobre si el PP en va sortir, de la decisió de no anar-hi, premiat o escaldat. Bé: se sabrà diumenge. Però el fet de posar en escena Pedro Sánchez i Yolanda Díaz versus Santiago Abascal va tenir la virtut d'assenyalar el que és vertaderament rellevant d'aquestes eleccions: i és, en efecte, la dreta ultranacionalista. O l'extrema dreta, si ho preferiu. Una lectura possible (i creïble) de l'absència del PP és que, d'aquesta manera, Feijóo i els seus evitaven donar la imatge de formar el bloc de la dreta nacionalista (extrema, per més senyes). És cert que, al contrari del que va fer a les eleccions de 2019, Pedro Sánchez no ha amagat gens en aquesta campanya qui seran els seus aliats en cas de poder formar govern, fins al punt de demanar el vot per a Sumar a aquells que no vulguin votar el PSOE. El PP, en canvi, encara evita fer-se fotos amb Vox, a pesar de formar-hi o acordar-hi governs autonòmics com els de Balears o el País Valencià, inequívocament ultradretans. I el que és rellevant és que, per molt que ens repugni, el partit que condiciona tota l'agenda política a l'estat espanyol és Vox, a dreta i esquerra.
El món ens mira, però ara no per si ens independitzem, sinó per veure què fem davant de la possibilitat de convertir-nos en un altre país d'extrema dreta al sud d'Europa. En una situació com aquesta, esquivar la pròpia responsabilitat, a més de ridícul, pot ser autodestructiu. Esmentem, ja que hi som, l'abstencionisme, promogut a Catalunya per uns quants concos il·lustrats que s'han entretingut a decorar amb cites pomposes, i amb aires de suficiència, l'opció de la total irrellevància. Quan van mal dades, sempre el pitjor que es podrà dir de tu és que no vares comptar per a res.
