La irrupció política de l’Espanya buidada

No anava a Madrid des d’abans de la pandèmia. Aprofitant que participava en l’acte de presentació del cicle Catalunya-Espanya, del conflicte al diàleg i la negociació política?, organitzat per la Delegació de la Generalitat, m’hi vaig quedar tres dies visitant amistats i coneguts. El que més em va sorprendre va ser el fet que entre sectors progressistes i liberals de la capital del regne pesa de manera generalitzada la convicció que PP i Vox sumaran l’absoluta. Aquest mal auguri s’explica per dos factors. El primer, les enquestes. Els digitals de dretes van publicant (pseudo)dades dia sí dia també que acaben construint un cert imaginari de victòria. A més, la devaluació de la credibilitat del CIS en mans de la presidència de Tezanos dificulta calibrar la temperatura real de l’opinió pública. El segon, els ànims. La popularitat de Díaz Ayuso i l’efectivitat política de Vox generen un cert sentiment d’incomprensió i desesperança.

En aquests moments, però, diria que estan equivocats (i espero no equivocar-me jo), per una simple raó: Madrid no és Espanya. El 2021 la mirada des del centre radial és una de les més esbiaixades de l’Estat. Partits i mitjans de comunicació, cada cop més madrilenyitzats, acaben conformant un ecosistema propi. Però no tot són batalles bipartidistes en la vida política espanyola, operen altres eixos i altres actors més enllà de la M-40. En aquest sentit, cal dir que s’identifiquen com a mínim dos vectors polítics, vinculats amb la qüestió territorial, que tenen i poden acabar tenint importants efectes electorals i/o de conformació de majories. El primer vector ja el coneixem. L’encara no resolució de la crisi catalana i l’existència de Vox com a aliat indispensable del PP per arribar al govern invalida l’opció dels blaus de cercar aliats en els nacionalismes perifèrics. Difícilment Casado serà l’Aznar que va aconseguir suport de CiU, PNB i CC a la investidura del 1996, i fins i tot de CiU i CC el 2000 de la majoria absoluta. El segon vector és la principal incògnita de la propera contesa electoral: l’articulació electoral de l’Espanya buidada.

El sistema electoral imposat per la UCD pre-Constitució, paradoxalment pensat per reforçar els dos primers partits estatals i per introduir un cert biaix conservador, ara pot acabar tenint uns efectes inversos. Sota l’estela de Terol Existeix (TE), podrien reproduir-se experiències similars en diverses províncies de l’Estat i acabar articulant-se en una plataforma comuna. Obtenir bons resultats electorals en unes províncies on l’escó és relativament “econòmic” seria el primer objectiu. Alguns han posat sobre la taula la dificultat d’articular un projecte electoral sense posicionar-se en el tradicional eix esquerra-dreta. No considero que sigui el més problemàtic. De fet, pot ser-ne un punt fort. Si saben construir el seu propi marc discursiu, centrant el relat en el model de desenvolupament del país, i, vinculat a això, en el de distribució de recursos i infraestructura, la irrupció pot ser impactant. Ara bé, no tot és mecànic ni automàtic en iniciatives d’aquest tipus. El repte més complicat serà la construcció del subjecte a cada província. La potencialitat de TE, per exemple, es troba en el fort caràcter localista de la iniciativa i l’existència d’actius lideratges del territori amb capacitat de teixir transversalitats socials; en articular-se sobre xarxes cuinades a foc lent i amb personalitat pròpia. Així doncs, la pluralitat i diversitat intra i entre iniciatives provincials no hauria de ser vista com un problema, sinó precisament al contrari, com un valor afegit i el que pot suposar en termes de rendiment electoral.

Per aquesta capacitat de posar l’eix territorial en disputa, l’articulació electoral de l’Espanya buidada podria restar prioritàriament vots a PP i PSOE, els dos partits que es reparteixen gran part dels escons d’aquestes circumscripcions. A més d’arrossegar sufragis d’altres partits que difícilment obtindrien representació i de l’abstenció. Ara bé, malgrat aquest drenatge central del bipartidisme, els conservadors podrien ser els més perjudicats, per un doble motiu. El primer: com més triomfa Ayuso a Madrid i al PP, més desafecció genera en l’electorat conservador de l’Espanya buidada. La realitat que denuncien des del Congrés per boca de Guitarte no és gaire allunyada de la Madrid xucladora que assenyalava Pasqual Maragall amb el seu conegut article del 2002 titulat “Madrid se va ”. El segon motiu: un cop elegits, els diputats i les diputades d’aquestes formacions difícilment decantaran un govern PP-Vox, pel model territorial pel qual aposten quan van en parella. Caldrà estar atentes a l’evolució d’aquestes candidatures: aquí hi podria haver la clau de volta de les properes eleccions a l’Estat. En un proper article analitzarem les implicacions d’aquest nou fenomen en l’escenari català.