Isabel Díaz Ayuso té raó amb Catalunya

Les paraules d’Isabel Díaz Ayuso al Senat no poden ser més certes: “El que sigui de Catalunya és cosa de tothom", perquè "no és una nació sobirana".

Anem a la segona part de l’enunciat, perquè aquest “tothom” de la primera part caldria, també, acotar-lo en termes nacionals i sobirans. Tota la raó, sí, senyora. Catalunya no és una nació sobirana. És per això que existeixen els sobiranistes. Perquè Catalunya no és una nació sobirana i els sobiranistes volen que ho sigui. Isabel Díaz Ayuso, formulant aquesta frase de la manera que l’ha formulat, no ha fet més que afirmar que Catalunya és una nació. Però no és sobirana. Segons el meu criteri, el que hauria hagut de dir, per quedar bé amb la façana (en castellà, fachada) és el següent: “Catalunya no és una nació. I com que no és una nació, no és sobirana”.

No ser sobirana sent una nació no és més que un accident, una circumstància. Hi ha nacions, o, si ho voleu més eteri, pobles, que passen per moments sobirans i per moments no sobirans, però no deixen de ser nacions o pobles per la manca del requisit. Els palestins, per exemple. El fet que Catalunya sigui una nació a Espanya, sense dret a decidir, perquè no és sobirana, compromet, esclar, el fet que Espanya sigui una nació. Si jo dic que un membre de la tribu no és humà o no té ànima i, per tant, no té dret a vot, el membre de la tribu sense dret a vot compromet el concepte de tribu que jo tingui, precisament perquè li estic negant el dret a no ser de la tribu o a pensar-se si en vol ser. “Nació”, com “família”, té una part tècnica, material, burocràtica. Però té també una part immaterial, de voluntat. Les famílies i les nacions s’assemblen: hi ha honor, amor boig, indiferència, privilegis i càstigs. Una part inexplicable de sensació de pertinença. Una part orgànica, molt física. El que és clar és que mai cap família o cap nació es pot sotmetre a una opinió aliena, categòrica i superior.