Isabel II, icona de poder
Si Isabel II pot ser considerada una icona a mig camí entre la modernitat i la postmodernitat, els rituals organitzats arran de la seva mort fa uns dies han posat de manifest (o no tant) tota una manera d’entendre el poder i els privilegis que transcendeix la figura de la reina d’Anglaterra, més enllà dels símbols. En aquest article em centraré en alguns aspectes sobre aquesta qüestió.
El primer és el paper de les monarquies a les democràcies occidentals. Com si reis, prínceps i ducs fossin aliens a la crisi de representació que afecta el sistema institucional. Que afecta els 'polítics', com si les monarquies no ho fossin, polítiques. Són anacròniques, però són polítiques... Com si no jugassin un rol fonamental –més enllà de no tenir, com en el cas del Regne Unit, competències executives– en la (re)presentació del país davant el món. De països –com el nostre, també– que presumeixen de textos constitucionals basats en allò que la sobirania del poble resideix en els parlaments…. Però hi posam un personatge de conte de fades o un descendent de sàtrapes, com a garant de tot plegat.
Les monarquies són un recordatori del poder absolut de l’Antic Règim. Que si la cosa es desmadra, sempre quedarà la monarquia com a garantia d’ordre. Si bé entre els anys 40 i 60 del segle passat es va produir allò que anomenem la 'Descolonització', amb la independència política d’un bon grapat de les colònies britàniques, tant a Àfrica com Àsia, amb la mort d’Isabel II els mitjans s’han encarregat de recordar-nos que la reina era tan fantàstica que continuava essent la reina d’un bon grapat d’aquells països. Com si fos una cosa d’admiració i no d’imposició. Fins i tot el progressista Canadà té a hores d’ara com a cap d’estat Carles d’Anglaterra. La relació de la monarquia britànica amb l’imperialisme i el colonialisme més violents ha estat palmària, fins a la mateixa guerra de les Malvines als anys 80, amb la participació 'exemplar' del príncep Andreu a la Royal Navy.
També al nivell intern, l’establishment ha situat Isabel II com a garant de la unitat d’un Regne unit pel nom i la corona, però especialment fràgil pel que fa a l’equilibri entre les nacions que el componen. Isabel II i Carles III com a certificat de la dominació anglesa sobre la resta de nacions. Els Windsor són, com a Espanya els Borbons (emparentats, com no podia ser d’altra manera), els caps de les forces armades. Deu ser per qualque cosa més que per tradició. No cal explicar en aquest context, més enllà de la història mil·lenària, com estan de contents Irlanda o Escòcia, amb el Brexit o amb les polítiques neoconservadores de Downing Street.
Des del punt de vista social, se’ns ha fet veure que el poble estimava la seva reina, en un sobreesforç per mantenir-la al marge de les polítiques neoliberals que han destruït les classes mitjanes i populars arreu del Regne Unit en les darreres dècades. Però ella no estimava el seu poble: Thatcher executava i Isabel beneïa. I així ho testimonien fets no gens anecdòtics, com la trentena de cans que va tenir la reina al llarg de la seva vida, tots ells amb més privilegis que qualsevol persona de qualsevol barri obrer del país. O l’educació rebuda per l’hereu Carles III, que en els seus primers dies de mandat ja ens ha deixat un bon grapat de mostres de la seva supèrbia.
Poc s’ha parlat en aquests dies del contrast entre el dispendi públic i la carestia que estan patint, també, els britànics. Però és que les monarquies també van d’això, de desigualtat: no tothom val el mateix. I mentre el poble suporta una inflació superior a la nostra i no sap com surfejarà l’hivern, festassa en honor a la difunta reina. Ja pagaran els vius. Això sí: no s’ha convidat Putin al funeral.
L’economia és l’economia fins que mor la reina d’Anglaterra. Aquí no surten tertulians a calcular el cost de les hores de treball perdudes o de PIB minvat, com quan els sindicats convoquen una vaga. El món del business de la City de Londres deu bona part de la seva lluentor a la continuïtat dels negocis imperials a les 'excolònies'. Un dels arguments més surrealistes d’aquests dies per defensar els milions i milions gastats en el funeral (i en el manteniment de la pròpia monarquia) ha estat aquell que la família reial britànica és tota una marca turística. Que fins i tot surt barata. Segur que us sona.
Continuant amb això dels privilegis monàrquics, l’emèrit ha tengut més sort que l’activista Julian Assange amb la seva visita a Londres, tot i la gravetat de les acusacions que pesen sobre Joan Carles I.
No es pot deslligar la imatge d’àvia afable d’Isabel II de l’estructura de poder que és i que representa la monarquia britànica, totes les monarquies. Un recordatori que la igualtat és un llarg camí per recórrer, però per molt llarg que sigui aquest camí, mai no serem com ells. En definitiva, hi ha coses que per molt que les entengui, m’indignen. Només esper no ser l’únic. God Save the Queen.
David Abril és professor de la UIB
