Del 17-A al 28-M: de la islamofília a la islamofòbia

¿A qui poden sorprendre els resultats que han obtingut les diferents propostes d’ultradreta en les municipals a Catalunya? Només als ingenus que encara es pensen que nosaltres, en això, som diferents (i diferents vol dir millors, esclar) i estem vacunats contra les reaccions atrinxerades en essencialismes. I si de cas hi hagués algun racista segur que és perquè és pobre, ignorant, sense formació ni cultura. Exactament el perfil que tenen a Pedralbes, que és un dels barris de Barcelona que més ha votat Vox.

Jo he de dir que no estic gens sorpresa, ni amb l’augment dels ultres verds ni amb l’aparició de les diferents formacions d’arrel xenòfoba a tot el territori, inclosa la resurrecció miraculosa de Josep Anglada o la victòria de la Sílvia Orriols a Ripoll. En aquest segon cas el que m’estranya és que aquesta irrupció no s’hagi produït abans tenint en compte la reacció als atemptats del 17-A. No vam tenir, en aquell moment, cap debat seriós als mitjans de més impacte sobre la penetració de l’islamisme radical en el seu vessant no violent (que és un precursor evident del jihadisme) perquè, ens van dir, el més important era prevenir la islamofòbia. Els cadàvers encara no havien estat retirats de la Rambla quan ja teníem una dona amb mocador al 3/24, una manifestació de musulmans encapçalada per la Fundació Ibn Batutta, que, sense que ningú l’hagués votada, va erigir-se en portaveu de la “comunitat” i va aprofitar amb agilitat i fredor el xoc dels atemptats per al seu propi benefici particular, que no és el de treballar per a la convivència sinó el de capitalitzar la presència de descendents de marroquins a Catalunya. En comptes de fer costat a les víctimes, ens van fer repetir estúpides proclames com la de “no tinc por”; en comptes d’analitzar el fonamentalisme, van sortir experts en el tema a dir-nos que l’islam és pau i no tenia res a veure amb el que havia passat. Com a premi pels assassinats, vam tenir mocadors i més mocadors per tot arreu, inclosa la manifestació que havia de ser de suport a les víctimes. A qualsevol que tingués una visió mínimament crítica, mínimament realista de la perillosa penetració de l’islamisme, se li negava la paraula per por a la islamofòbia. L’amor sempre guanya l’odi, ens van repetir com si tots tinguéssim dèficits cognitius. Es va optar per la covarda tàctica de l’estruç: no ha passat res, no ens ha passat res. Als d’ascendència musulmana, creients o no, ens van deixar sols i desarmats davant de la influència dels totalitaris, i així seguim. Hem de demostrar que som inclusius, ens van dir tot comprant la tesi dels mateixos radicals que legitimen la violència en base a la discriminació per raó d’origen sense tenir en compte que hi ha milions de persones que pateixen el racisme cada dia i no els ha passat mai pel cap perpetrar atemptats. Què ens van proposar? Un mocador al Parlament, això ho havia de solucionar tot. Com pot ser que no hagi funcionat? I no parlar del tema, perquè el que no s’esmenta, no existeix. A alguns els va agafar una passió islamofílica sense precedents que els impedia fer distincions entre musulmans i islamistes. De sobte tots quedàvem tancats en el marc ideat pels segons, que van obtenir així tres destacades victòries amb els atemptats: que ells no fossin ni identificats ni criticats, que poguessin plantar la seva bandera, el mocador, en institucions i mitjans públics i que aconseguissin suplantar els musulmans per erigir-se en els seus representants i portaveus. Però la islamofília només podia portar islamofòbia, la que es va expressar diumenge passat a les urnes, perquè el gran error de l’esquerra va ser deixar en mans de l’extrema dreta la gestió d’un trauma terrible que no es cura amb quatre eslògans superficials.