Ismael contra Israel (1925)

De l’editorial de La Publicitat (2-IV-1925) escrit tal dia com avui de fa cent anys i aparegut l’endemà. Llavors dirigia el diari Martí Esteve (Torà, 1895-Mèxic, 1977), antic advocat de la Mancomunitat. És el primer biògraf de Prat de la Riba. Va participar en la redacció de l’Estatut de Núria i en la fundació d’Acció Catalana Republicana. Era conseller de Finances quan va ser empresonat pels fets del 6 octubre del 34. El setembre del 36 va entrar com a jurista a l’ambaixada espanyola a París. A l’exili va fer de traductor per a organismes mexicans.

Ahir havia de celebrar-se, a Jerusalem, la cerimònia inaugural de la Universitat hebraica, bastida a la muntanya de les Oliveres. Des del nou edifici hom veu a l'oest la gran ciutat bíblica, a l'est la Mar Morta i la vall del Jordà, i més lluny les muntanyes de Moab... Per assistir a aquesta cerimònia ha anat a Palestina lord Balfour, l'autor de la declaració famosa de l'any 1917, per la qual es prometia als jueus de tot el món la constitució d'una llar nacional en l'antic solar de la raça. Aquesta significació de l'il·lustre polític anglès li ha valgut una rebuda hostil per part dels musulmans i d'una fracció dels cristians, i una rebuda entusiasta per part dels hebreus. Les informacions de la Premsa han parlat d'aquests fets d'una manera una mica confusa. I la qüestió és prou interessant per donar-ne als lectors del diari una idea clara. En primer lloc, declarem la nostra impressió –personal, si es vol– que el problema de Palestina no té avui un caràcter religiós. És un problema ètnic i sobretot nacional. Aquells qui volguessin veure en la nova concentració dels jueus a Palestina un esforç de la religió mosaica contra les altres religions, s'equivocarien, almenys pel que fa als directors del moviment sionista. Avui és un fet –constatat pel P. Voltas en el seu recent article de La Paraula Cristiana– que la majoria dels jueus, sobretot els de cultura intel·lectual, no professen la religió de llurs avantpassats, ni cap altra religió. [...] L'oposició més forta a l'obra reconstructora de la Palestina ve del costat dels alarbs. Són ells els que han organitzat les manifestacions de protesta contra lord Balfour amb motiu del seu viatge. L'actitud dels cristians ha estat menys extremada. Els fills d'Ismael es drecen contra els fills d'Israel. Ismaelites i israelites es disputen la terra històrica que ha estat l'escenari reduït i intensíssim dels esdeveniments meravellosos que la Bíblia relata. Per què s'oposen els musulmans a la immigració dels jueus? Diuen els fills d'Ismael que ells formen, ja fa molts segles, la majoria de la població de Palestina i que, per tant, aquesta terra els pertany. En l'entrada dels fills d'Israel hi veuen un esforç per prendre als alarbs una terra que han adquirit, per una llarga possessió, i on hi ha també llocs sants de la religió mahometana. Cal reconèixer que, en aquest aspecte, els alarbs no tenen gaire raó. Com ha fet notar Charles Gide, en el seu Estudi sobre la colonització sionista, els alarbs, després d'ocupar durant dotze centúries la Palestina, no han sabut fer-ne un centre de treball ni de riquesa. En temps del rei Herodes la Palestina tenia uns sis milions d'habitants, i ara només en té 700.000. Les riqueses naturals del país, degudament aprofitades, permeten que s'hi estableixin tres milions d’habitants més. [...] La inèrcia del posseïdor material no pot ésser invocada com un títol legítim. A més, cal tenir en compte que els jueus paguen escrupolosament les terres que adquireixen. Per això un dels directors del moviment alarb antisemita a Palestina acaba de declarar que els seus correligionaris no han d'oposar-se a la immigració jueva per la violència, ans bé han de refusar-se a vendre terres als jueus. [...]