Ismes i llibertat d’expressió
“Potser cal començar per la reivindicació de la presència de les dones al front de batalla? No seria això molt més feminista?”, “Violació. Alguna solidaritat? Només hi ha un obstacle: és un home [la víctima] (i per tant un opressor?, un violador en potència?). Hi ha víctimes de 1a i de 2a?”.
Podem estar d’acord o no amb la formulació d’aquestes preguntes, però el que no es pot negar, des de posicions democràtiques, és el dret de fer-les.
Així i tot... aquestes piulades, i d’altres de semblants –fetes a títol personal– i la seva oposició al, a parer meu, adulterat llenguatge 'inclusiu', han provocat que, després que el diari Levante les difongués, la Universitat de València n'hagi destituït l’autor, Ferran Suay, del càrrec de director del Servei de Llengües i Política Lingüística.
Abans d’entrar de ple en l’article, és bo que ens fixem que (pel que he vist a la premsa) es tracta de preguntes, no d’afirmacions, la qual cosa, com a mínim retòricament, suposa convidar el destinatari a la recomanable activitat de pensar, a trobar respostes pròpies.
Podem estar d’acord o no –ja ho he dit– amb el contingut o la cruesa de la forma com ha fet aquestes piulades, però ara no es tracta d’això, sinó de la retallada del dret de llibertat d’expressió. ¿O només s’ha de reclamar llibertat d’expressió per als qui pensen com nosaltres o per als qui qüestionen les idees o institucions que no ens són simpàtiques?
Les monarquies, els exèrcits, les religions, les organitzacions econòmiques, les patronals, els mitjans de comunicació, el turisme massiu, els capitalismes, els patriarcats, les dictadures, els supremacismes... però també els nacionalismes, els ecologismes, els pacifismes, els vegeterianismes, els feminismes, els decreixementismes... Tot ha de poder ser objecte de debat i de crítica perquè en totes aquestes àrees hi ha imperfeccions, falsedats i aprofitats i s’hi cometen errors.
És evident que darrere la llibertat d’expressió no s’hi pot refugiar tot, sobretot quan afecta la intimitat o l’honor de persones a partir de la calúmnia, però on la llibertat ha de ser màxima és quan afecta l’àmbit de les idees.
En aquest cas és des d’un suposat feminisme que s’ha actuat contra la llibertat d’expressió, però sovint podem trobar exemples de reaccions autoritàries des de qualsevol dels altres àmbits. Històricament tenim abundants exemples de persecució de la llibertat d’expressió des del poder polític, del religiós, de l’econòmic... amb catastròfiques conseqüències per als insubmisos. Actualment, encara en podem trobar exemples, d’aquestes persecucions, amb persones privades de llibertat per “delictes” d’opinió. Malauradament, en paral·lel a l’expansió de l’extrema dreta, s’expandeix la intolerància en altres sectors socials, tant en relació amb les crítiques que procedeixen de fora com de l’interior. Vegeu l’escrit de reacció publicat per F. Suay (https://suay.eu/2022/06/12/).
La violència contra els qui no opinen com nosaltres o com mana la línia oficial del moviment sol ser promoguda per aquells que no tenen arguments per a combatre’ls. Quan vas en contra de les idees d’un altre i et limites a basar-te en la fe, en el prejudici o en la mentida, ho fas sobre el que aquestes tres bases tenen en comú: el rebuig de la raó, del raonament. És habitual que, en aquests casos, s’acabi recorrent a la violència, la que tenen a l’abast, tant si és física com si és verbal, laboral, econòmica, etc.
Els atacs a la llibertat d’expressió, de retruc, fan emergir la mediocritat de persones que ocupen càrrecs de responsabilitat i que, en lloc d’actuar amb serenitat, es desfan de la víctima dels atacs pel pànic a no sortir-ne indemnes ells. La reverència a l’hipòcrita 'políticament correcte' pot potenciar l’absurd o la injustícia real.
El feminisme, l’ecologisme, l’independentisme, l’igualitarisme... (per posar exemples d’àrees lligades a posicions progressistes) també necessiten ser qüestionats, criticats, debatuts des de dins i des de posicions pròximes, per evitar que es consolidin les equivocacions, els plantejaments errats. No hi pot haver dogmes de fe. Si no, els populismes són els qui després treuen rèdit d’aquestes mancances o excessos, perceptibles per tothom llevat dels fidels a l’ortodòxia monolítica.
Cal evitar que vagin apareixent religions –en el mal sentit de la paraula– alternatives, en què s’erigeixen nous dogmes i nous tribunals de fe i inquisidors.
Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB