Israel està caient en un abisme

L'artista urbà James Colomina ha instal·lat una escultura a la Rambla de Barcelona en què dos nens -un israelià i un palestí- observen un símbol de la pau dibuixat amb mans pintades de vermell.
08/03/2024
8 min

A mesura que el matí del 7 d'octubre s'allunya, els seus horrors no paren de créixer. Una vegada i una altra els israelians ens expliquem el que ja s'ha convertit en part de la història formativa de la nostra identitat i el nostre destí. Com durant diverses hores els terroristes de Hamàs van envair llars d'israelians, van assassinar unes 1.200 persones, van violar i segrestar, saquejar i incendiar. Durant aquestes hores terribles, abans que les forces de defensa d'Israel sortissin del seu estat de commoció, els israelians van tenir una perspectiva dura i concreta del que podria passar si el seu país no només patís un cop dur, sinó si realment deixés d'existir. Si ja no hi hagués Israel.

He parlat amb persones jueves que viuen fora d'Israel que m'han dit que la seva existència física –i espiritual– els va semblar vulnerable en aquelles hores. Però no només això: que part de la seva força vital els havia estat arrabassada, per sempre. A algunes els va sorprendre fins i tot el grau de necessitat de l'existència d'Israel, com a idea i com a realitat concreta.

Quan l'exèrcit va començar a respondre, la societat civil ja s'estava allistant en massa a les operacions de rescat i logístiques, i molts milers de ciutadans es van presentar voluntaris per fer el que el govern hauria d'haver fet de no haver-se trobat en un estat d'irresponsable paràlisi.

En els moments en què això es publica, i segons dades del ministeri de Salut gazià, dirigit per Hamàs, des del 7 d'octubre a la franja de Gaza han mort més de 30.000 palestins. Entre ells, molts nens, dones i civils, molts dels quals no pertanyien a Hamàs ni van participar al cicle de la guerra. “No implicats”, els anomena Israel en conflictès, l'idioma amb què els països en guerra s'enganyen a si mateixos per no afrontar les repercussions dels seus actes.

El cèlebre estudiós de la càbala Gershom Scholem va encunyar la dita “Tota la sang va a la ferida”. Gairebé cinc mesos després de la matança, així és com se sent Israel. La por, la commoció, la ira, el dolor i la humiliació i la venjança, les energies mentals de tota una nació: tot això ha fluït sense parar cap a aquesta ferida, cap a l'abisme en què encara seguim caient.

No podem apartar els nostres pensaments de les nenes i dones, i pel que sembla també homes, que van ser violats pels atacants de Gaza, assassins que van filmar els seus propis crims i els van retransmetre en directe a les famílies de les víctimes; dels nadons assassinats; de les famílies cremades vives.

Benjamin Netanyahu en una imatge d'arxiu.

I dels ostatges. Aquests israelians que durant 149 dies han estat retinguts en túnels, alguns possiblement en gàbies. Són nens i persones grans, dones i homes, alguns malalts que potser moriran per falta d'oxigen i medicaments, i de desesperança. O potser estan morint, perquè quan els éssers humans comuns estan exposats a la maldat absoluta i demoníaca solen perdre la innata voluntat de viure: la voluntat de viure en un món on aquesta maldat i crueltat són possibles. On hi viu gent com aquests terroristes de Hamàs.

La magnitud dels successos del 7 d'octubre de vegades esborra el nostre record del que va venir abans. I, això no obstant, uns nou mesos abans de la massacre ja estaven apareixent esquerdes alarmants en la societat israeliana. El govern, amb Benjamí Netanyahu al capdavant, intentava introduir tant sí com no una sèrie de mesures legislatives dissenyades per debilitar greument l'autoritat del Tribunal Suprem, donant així un cop letal al caràcter democràtic d'Israel. Centenars de milers de ciutadans van sortir als carrers cada setmana, durant tots aquests mesos, per protestar contra el pla del govern. La dreta israeliana va donar suport al govern. La nació estava cada cop més polaritzada. El que abans era un debat ideològic legítim entre la dreta i l'esquerra s'havia convertit en un espectacle de profund odi entre els diferents sectors. La conversa pública havia esdevingut violenta i tòxica. Es parlava de la divisió del país en dos pobles diferents. I la ciutadania israeliana sentia que els fonaments de la seva llar nacional trontollaven i corrien el risc d'esfondrar-se.

Per als que viuen en països on el concepte de llar es dona per descomptat, he d'explicar que, per a mi, des del meu punt de vista israelià, la paraula llar significa una sensació de seguretat, defensa i pertinença que aporta un embolcall mental de calidesa. La llar és un lloc on puc existir amb tranquil·litat. I és un lloc les fronteres del qual reconeix tothom, i en particular els meus veïns.

Però tot això, per a mi, segueix sepultat per l'anhel d'una cosa que mai no s'ha aconseguit del tot. Actualment em sembla que Israel és més una fortalesa que una llar. No ofereix ni seguretat ni tranquil·litat, i els meus veïns tenen molts dubtes i exigències sobre les seves habitacions i parets i, en alguns casos, sobre la seva pròpia existència. En aquell nefast dissabte negre, va resultar que Israel no només continua estant lluny de ser una llar en el ple sentit de la paraula, sinó que ni tan sols va saber ser una veritable fortalesa.

Tot i això, els israelians estan justificablement orgullosos per la rapidesa i l'eficiència amb què s'uneixen per oferir-se suport mutu quan el país es veu amenaçat, ja sigui per una pandèmia com la de la covid-19 o per una guerra. Arreu del món els reservistes van embarcar-se en avions per unir-se als seus companys que ja havien estat cridats a files. "Anem a protegir la nostra llar”, deien sovint a les entrevistes. Hi havia alguna cosa commovedora en aquesta singular història: aquests homes i dones joves corrien cap al front des dels confins de la Terra per protegir els seus pares i avis. I estaven disposats a lliurar la seva vida. Igual d'emotiu va ser el sentiment d'unitat que regnava als campaments dels soldats, on les opinions polítiques eren irrellevants. L'única que importava era la solidaritat i la camaraderia.

Tot i això, els israelians de la meva generació, que han viscut moltes guerres, ja ens estem preguntant, com fem sempre després d'una guerra: per què aquesta unitat només sorgeix en temps de crisi? Per què només les amenaces i els perills ens cohesionen i treuen el millor de nosaltres, i també ens alliberen de la nostra estranya atracció per l'autodestrucció, per destruir la nostra pròpia llar?

Aquestes preguntes produeixen una revelació dolorosa: la profunda desesperació que van sentir la majoria dels israelians després de la matança es podia deure a la condició jueva a la qual una vegada més ens hem vist llançats. És la condició d'una nació perseguida i desprotegida. Una nació que, malgrat els seus enormes èxits en molts àmbits, continua sent, en el fons, una nació de refugiats, impregnada de la possibilitat del desarrelament fins i tot després de gairebé 76 anys de sobirania. Avui és més evident que mai que sempre haurem de muntar guàrdia sobre aquesta llar penetrable i fràgil. El que també ha quedat clar és com està de profundament arrelat l'odi a aquesta nació.

A això li segueix una altra reflexió sobre aquests dos pobles turmentats: el trauma d'esdevenir refugiats és fonamental i primari, tant per als israelians com per als palestins, i no obstant això cap de les parts és capaç de veure la tragèdia de l'altra amb una mica de comprensió, i encara menys de compassió.

Hi ha un altre fenomen vergonyós que ha aflorat arran de la guerra: Israel és el país del món l'eliminació del qual es pregona de manera més oberta.

A les manifestacions a què assisteixen centenars de milers de persones, als campus i les universitats més respectades, a les xarxes socials i les mesquites de tot el món se sol impugnar amb entusiasme el dret a existir d'Israel. Una crítica política raonable que tingui en compte la complexitat de la situació pot donar pas –quan es tracta d'Israel– a un discurs d'odi que només es pot temperar (si és que es pot) amb la destrucció de l'Estat d'Israel. Per exemple, quan Saddam Hussein va matar milers de kurds amb armes químiques no hi va haver crides a la demolició de l'Iraq, a esborrar-lo de la faç de la Terra. Només quan es tracta d'Israel es considera acceptable exigir públicament l'eliminació d'un estat.

Els manifestants, les veus influents i els líders públics haurien de preguntar-se què té Israel per suscitar aquest rebuig. Per què Israel, dels 195 països del planeta, és l'únic que està condicionat, com si la seva existència depengués de la bona voluntat de les altres nacions del món?

És horrible pensar que aquest odi assassí s'adreça únicament a un poble que fa menys d'un segle estava gairebé erradicat. També és una mica mortificant la tortuosa i cínica connexió entre l'angoixa existencial jueva i el desig públicament expressat per l'Iran, Hezbol·là, Hamàs i d'altres que Israel deixi d'existir. És intolerable, a més, que certs sectors intentin encaixar per la força el conflicte israelià-palestí en un marc colonialista, quan obliden, voluntàriament i obcecadament, que els jueus no tenen cap altre país, a diferència dels colonialistes europeus amb els quals s'estableix una falsa comparació, i quan ometen que els jueus no van arribar a la terra d'Israel com a conqueridors, sinó buscant-ne la seguretat; que la seva intensa afinitat amb aquesta terra té gairebé 4.000 anys d'antiguitat; que és aquí on van sorgir com a nació, religió, cultura i llengua.

Hom pot imaginar-se la maliciosa alegria amb què aquestes persones trepitgen el punt més fràgil de la nació jueva –la seva sensació de foraneïtat, la seva soledat existencial; aquest punt del qual no es pot refugiar–. És aquest punt el que sovint la condemna a cometre errors tan fatídics i destructius; destructius per als seus enemics però també per a si mateixa.

¿Qui serem –israelians i palestins– quan aquesta guerra llarga i cruel arribi al final? No només el record de les atrocitats infligides als uns i als altres romandrà entre nosaltres durant molts anys, sinó que tots sabem perfectament que quan Hamàs en tingui l'oportunitat posarà en marxa de seguida l'objectiu declarat sense embuts a la seva carta fundacional: el deure religiós de destruir Israel.

Com podem, doncs, signar un tractat de pau amb un enemic com aquest?

I quina altra opció tenim?

Els palestins passaran comptes per ells mateixos. Com a israelià em pregunto quina mena de persones serem quan s'acabi la guerra. On dirigirem la nostra culpa –si tenim prou valor per sentir-ne– pel que hem infligit a palestins innocents? Pels milers de nens que hem matat. Per les famílies que hem destruït.

¿I com aprendrem, perquè mai més no ens agafi per sorpresa, a viure una vida plena sobre el fil de la navalla? ¿Però quants volen viure la seva vida i criar els seus fills al fil de la navalla? ¿I quin preu pagarem per viure en estat d'alerta i sospita constant, amb por perpètua? ¿Qui de nosaltres decidirà que no vol –o no pot– viure la vida d'un soldat etern, d'un espartà?

Qui es quedarà a Israel? ¿S'hi quedaran els més extremistes, els més fanàtics religiosos, nacionalistes, racistes? ¿Estem condemnats a contemplar, paralitzats, que la israelitat audaç, creativa i única és a poc a poc absorbida per la tràgica ferida del judaisme?

És probable que aquestes preguntes acompanyin Israel durant anys. No obstant això, hi ha la possibilitat que s'alci una realitat radicalment diferent per fer-hi front. ¿Pot ser que el reconeixement que aquesta guerra no es pot guanyar i, a més, que no podem mantenir una ocupació per temps indefinit obligui les dues parts a acceptar la solució de dos estats, que, malgrat els seus inconvenients i riscos (sobretot que Hamàs aconsegueixi el poder a Palestina en unes eleccions democràtiques), continua sent l'única solució viable?

També és el moment que aquells estats capaços d'influir sobre les dues parts utilitzin aquesta influència. No és el moment per a la política banal i la diplomàcia cínica. Aquesta és una de les rares ocasions en què una ona expansiva com la que vam viure el 7 d'octubre té el poder de remodelar la realitat. ¿Els països amb interessos en el conflicte no veuen que els israelians i els palestins ja no són capaços de salvar-se a si mateixos?

Els pròxims mesos determinaran el destí dels dos pobles. Esbrinarem si al conflicte, que es remunta a més d'un segle, li ha arribat el moment d'una resolució raonable, moral i humana.

Que tràgic que seria que això passi –si és que passa– no des de l'esperança i l'entusiasme sinó des de l'esgotament i la desesperació. D'altra banda, aquest és l'estat mental que sovint porta els enemics a reconciliar-se, i avui dia és l'únic que podem esperar. I ens conformarem amb això. Sembla que hàgim hagut de travessar el mateix infern per arribar al lloc des d'on poder veure, els dies excepcionalment lluminosos, els llunyans límits del cel.

Copyright The New York Times

stats