Per què Israel està preocupat per les ambicions nuclears de l’Iran
Aquesta setmana el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, ha conegut els límits de la seva estratègia de política exterior: fins i tot unes forces aliades ben armades i ben entrenades poden resultar poc fiables si un exèrcit modern i decidit les combat.
Després de la mort de Hassan Nasrallah i molts dels altres membres dels escalafons superiors del Hezbollah libanès, l’atac frustrat amb míssils balístics del règim clerical contra Israel va ser un intent d’atenuar la humiliació que ha viscut Teheran després que Israel desmuntés ràpidament el protegit més apreciat de l’Iran. Amb Hezbollah com a model i soci, Teheran havia perfeccionat l’imperialisme islamista a baix cost: aliats seus estenien la fe i percudien contra els enemics de l’Iran alhora que el protegien de les represàlies directes.
Ara bé, tal com han revelat les ofensives israelianes a Gaza i al Líban, un aspirant a ser una força hegemònica de la regió amb una capacitat convencional limitada necessita més potència bèl·lica i dissuasiva de la que li poden oferir els seus aliats. És probable que Israel ja hagi destruït una bona part dels míssils, llançacoets i equips de míssils més perillosos de Hezbollah. I atès el doble fracàs de l’Iran per superar les defenses antiaèries de l’estat jueu, de sobte també s’ha demostrat que la gran inversió del règim en míssils balístics i teledirigits és insuficient.
Així doncs, quines opcions té l’aiatol·là Khamenei? Malgrat les objeccions religioses que el líder suprem ha declarat respecte a les armes nuclears, durant l’últim any l’Iran ha fet créixer de manera constant la seva capacitat en aquest sentit. Segons el govern dels Estats Units, ara ha reduït a una o dues setmanes el temps per produir prou urani per a una bomba atòmica, tot i que podria trigar uns quants mesos a desplegar una arma nuclear.
Amb el setge als seus combatents aliats i la demostració que les seves armes convencionals són insuficients, Teheran pot estar més a prop que mai de travessar el llindar i construir una arma nuclear. El llançament de míssils de l’Iran podria provocar que el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu s’arrisqués a atacar les instal·lacions nuclears de Teheran i deixar l’Iran sense l’única arma que li podria garantir llibertat de maniobra.
Durant dècades, el lideratge iranià ha volgut projectar lluny el seu poder, ja que la seva legitimitat es basava en l’exportació de la Revolució Islàmica a l’estranger. Després de l’11-S les condicions eren òptimes per a aquesta estratègia al Pròxim Orient. Quan el sistema estatal de la regió pràcticament es va enfonsar, Teheran va entrar en el buit. Els aliats de la República Islàmica van tenir èxit en les guerres civils de l’Iraq i Síria i van desmoralitzar Amèrica tot i que després del reenviament de tropes dels Estats Units a l’Iraq el 2007 van caure molts dels aliats locals de l’Iran. Al Iemen, els houthis, que amb el suport de l’Iran han experimentat recentment una profunda radicalització xiïta, van desgastar l’aliança de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.
Aquest és bàsicament l’statu quo que es va trencar el 7 d’octubre: el poder iranià augmentava al Pròxim Orient, l’Iraq i la península Aràbiga, mentre que Amèrica i Israel se centraven en estendre els Acords d'Abraham a l’Aràbia Saudita.
Tot i que els mitjans de comunicació estatals de l’Iran van plens de notícies de morts a Gaza, probablement en privat el règim no es va veure gaire sacsejat per la resposta agressiva del senyor Netanyahu al brutal atac de Hamàs. De fet, la forta reacció d’Israel als atacs del 7 d’octubre és una victòria propagandística important per a Teheran, en la mesura que ha provocat un esclat global de sentiments propalestins i antisionistes.
Quan Israel va intensificar l’ofensiva contra Hezbollah, aquest càlcul va canviar. Per a l’Iran, la batalla a la frontera nord d’Israel és completament diferent. La República Islàmica ha donat suport a Hezbollah des de la seva fundació als anys 80 i l’ha utilitzat com a instrument del seu terrorisme des del Pròxim Orient fins a Amèrica del Sud. Hezbollah i el seu arsenal de míssils serveixen com a segona força militar de l’Iran en cas que Israel es vegi temptat d’atacar les seves instal·lacions nuclears.
Després d’haver defensat amb èxit la tongada de míssils balístics de l’Iran amb l’ajuda dels Estats Units, Israel s’enfronta a un dilema. S’ha compromès a prendre represàlies i, segons els informes, ha citat les instal·lacions nuclears de l’Iran com a objectius potencials, juntament amb les plataformes petrolieres i els sistemes de defensa aèria de l’Iran. Però posar en joc el programa nuclear de l’Iran podria establir les bases per a una guerra directa sostinguda amb l’Iran que a Israel li costarà mantenir mentre intenta contenir Hamàs i Hezbollah. I si llança un contraatac significatiu contra l’Iran però no bombardeja les instal·lacions nuclears, deixarà intacta l’única arma que necessitarà una teocràcia ferida per dissuadir les futures accions israelianes.
Mentre els líders militars i civils d’Israel debaten sobre les proporcions de la resposta, els Estats Units, el seu aliat i suport militar més crucial, proven de gestionar la crisi i continuen buscant una desescalada malgrat que ja fa mesos que no poden assolir aquest objectiu. El president Biden ha dit que no donaria suport a un atac israelià a les instal·lacions nuclears de l’Iran. Però el president i els candidats presidencials també han declarat que a l’Iran no se li permetrà mai tenir una bomba, cosa que no encaixa fàcilment amb les crides dels dos partits perquè els Estats Units deixin d’entrar en “guerres inacabables”.
Tot i que Jerusalem i Washington poden estar en desacord sobre el millor camí a seguir, la seva estreta aliança pot ser l’únic fre que quedi a les ambicions atòmiques de l’Iran. La recent sèrie d’èxits dels serveis secrets d’Israel, especialment el bombardeig que va matar Ismail Haniyeh, un líder de Hamàs, en un recinte dirigit per la Guàrdia Revolucionària de Teheran, obliga l’aiatol·là Khamenei a preguntar-se si una ordre secreta de construir una bomba atòmica es filtraria i provocaria una acció preventiva israeliana o nord-americana.
El Pròxim Orient posterior al 7 d’octubre encara ofereix a la teocràcia iraniana raons per tenir esperances. Israel ha atacat durament els seus aliats, però Hamàs i Hezbollah sobreviuran gairebé segur. La conflagració ha fet descarrilar la normalització entre saudites i israelians i, de moment, una aliança de defensa entre els EUA i l’Aràbia Saudita que hauria suposat una gran amenaça per a Teheran. Els membres de la família reial saudita i emiratiana que van denunciar amb vehemència les maquinacions dels iranians i van alimentar les esperances israelianes d’una gran entesa contra l’enemic xiïta han adoptat una línia més suau, atesa la mort de desenes de milers de palestins. Si en un futur no gaire llunyà el règim clerical pot provar una arma nuclear, el poder que Israel i Amèrica tinguin a la regió disminuirà de la nit al dia. Els Estats Units no han atacat mai un estat proveït d’armes nuclears. És de suposar que Israel, que segons l’opinió generalitzada disposa d’armes nuclears tot i no haver declarat mai que en tingui, no atacarà un estat que en té. I és gairebé segur que la doctrina nuclear de la destrucció mútua assegurada, observada des de fa temps, frenaria més Israel que no pas l’Iran. L’Iran ja ha demostrat la voluntat d’atacar un Israel en possessió d’armes nuclears. Teheran té aliats mortífers; Israel no.
Convertir-se en un estat nuclear podria oferir a l’aiatol·là Khamenei una nova manera de promoure el poder de l’Iran dins de les seves fronteres i a l’estranger, i alhora podria neutralitzar la possibilitat que la seva decisió de tornar a atacar Israel aquesta setmana porti a una escalada convencional en la qual l’Iran no pot competir. Els estats autoritaris depenen molt del terror que projecten. Inevitablement, les derrotes a l’estranger tenen repercussions a l’interior del país.
Copyright The New York Times