Ja ho arreglaré jo
En una de les seves millors pel·lícules, Aprile, el cineasta Nanni Moretti es preguntava per la (primera) victòria electoral de Silvio Berlusconi, l’any 1994. En un moment del film, incorporava un fragment d’una entrevista on el magnat de la televisió explicava, somrient, que quan al seu fill li van preguntar què feia el pare, va dir: “Arreglar televisions”, i que li havia dit al seu fill que, a partir d'aleshores, es temia que ja no tindria temps d'arreglar televisions perquè probablement hauria d’"aggiustare l'Italia", d’arreglar Itàlia. La mateixa expressió que feia servir Berlusconi la vam veure repetida, trenta anys després, en el faristol des d’on el nou president electe dels Estats Units celebrava, triomfal, la seva victòria: “Trump will fix it”, “Trump ho arreglarà”.
Potser no s’han subratllat prou els paral·lelismes entre tots dos personatges, però Berlusconi se’ns apareix com un clar precursor de Trump. I no només per la seva falta d’escrúpols, o per la seva compartida convicció que política i entertainment són tot u. L’italià va fer la seva fortuna amb el totxo, amb la construcció d’una urbanització residencial luxosa, Milano Due, i quan, el 1976, el Tribunal Constitucional italià va posar fi al monopoli de la televisió pública va saber veure l’ocasió i va crear el que aviat seria un empori televisiu. Una televisió privada que fugia de l’ambició educativa i de la funció (in)formativa de la RAI: el que calia era distreure l’audiència, amb aquell gran argument que servim porqueria, però servim justament allò que l’audiència vol. I és la seva experiència televisiva que va servir-li, com li va servir anys després a Trump, per fer el pas a la política, al marge dels vells partits (o fent-los seus, com Trump), mostrant-se com uns “triomfadors” d’escassa moralitat, arrogants i grollers amb les dones, vistos amb desdeny per l’establishment, però capaços de connectar, tot i ser multimilionaris, amb el baix poble. I dotats, això sí, de solucions màgiques i personals: “Ja ho arreglaré jo”, malgrat la complexitat dels problemes i la seva incapacitat d’afrontar-los.
El triomf dels demagogs, per a desesperació de l’esquerra europea i nord-americana, es deu a una multiplicitat de causes, prou analitzades aquests dies. Als Estats Units, el gir cap a la dreta s’ha produït per la deserció d’una part dels integrants de la coalició de sectors (negres, hispans...) que solien donar la victòria als demòcrates, cansats d’un partit que s’adreça prioritàriament a unes elits benestants i ben educades. N’hi ha prou amb veure els resultats a la ciutat de Nova York, on Harris ha obtingut el 80,8% (!) dels vots a Manhattan, però on Trump ha fet avenços significatius en districtes de classe treballadora, com el Bronx, Queens i el sud de Brooklyn.
Un factor afegit que s’ha tornat a fer evident és que, als Estats Units, ha estat més fàcil tenir un president negre que una dona presidenta. Les dues que ho han provat, Clinton i Harris, s’han estavellat contra el mateix mascle. Però també s’ha subratllat com una divisió fonamental del vot es produeix entre la població amb un títol universitari i la resta. Entre la que té accés a la cultura i a la informació veraç i la que no. Entre la que llegeix el diari i la que s’alimenta d’una televisió-porqueria, que ha estat substituïda en part i amplificada ara per les xarxes socials - porqueria. Però no n’hi ha prou amb menysprear aquest sector de l’electorat –per molt que, efectivament, entre ells hi hagi tants “racistes, sexistes, homòfobs, xenòfobs, islamòfobs”, com assenyalava Hillary Clinton quan va dir, ara fa vuit anys, que ficaria la meitat dels partidaris de Trump al “cabàs dels deplorables”– o, si més no, amb mostrar-s’hi condescendent.
Trump ha guanyat les eleccions, i ha sembrat el món d’incertesa i temor, però cal no oblidar que són els demòcrates els qui han perdut la presidència. Amb una política més enfocada a les "guerres culturals" i a les identitats que a respondre al malestar real causat per la inflació o la immigració, s’han oblidat de la classe treballadora, que s’ha lliurat de forma significativa a un "líder grotesc" que se’ls ha fet seus (“He gets us”, explicaven alguns votants al New York Times) després d’una campanya en què ha combinat l’optimisme amb la foscor i el cinisme. L’acadèmic i expolític liberal canadenc Michael Ignatieff ha afirmat que Trump ha recollit els efectes de la perllongada negligència dels progressistes davant d’una qüestió tan essencial com la desigualtat –el gran mal del nostre temps–. En una línia semblant, Najat El Hachmi escrivia aquí mateix que l’obsessió per les identitats (de raça o gènere) ha dut els demòcrates a "exaltar massa el qui i deixar en segon terme el què". Jo no sabria dir-ho millor.
