Ja no fa gràcia

Aquestes Festes de Sants han volgut desmarcar-se de les concentracions que es van produir durant les festes majors predecessores, les de Gràcia, fa poc més d’una setmana. Tal com explicava aquest diari, ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos d’Esquadra no van detectar cap incidència durant la primera nit de celebració, malgrat les aglomeracions de centenars de persones que ompliren alguns punts neuràlgics del barri i que les càmeres van captar. Així mateix, les imatges que es van difondre mostraven una manca absoluta de rigor i de prudència pel que fa a l’adopció de mesures sobradament conegudes, com ara el manteniment de la distància de seguretat o l’ús de la mascareta: unes precaucions tan interioritzades que ningú hauria de poder al·legar ignorància en cas de no respectar-les.

De tota manera, el fet que en un escenari com aquest no es notifiquin amonestacions de cap mena té algunes conseqüències delicades pel que fa a la percepció col·lectiva dels esdeveniments. Per una banda, es crea una distància abismal entre els fets presenciats (o observats a les fotografies) i el relat d’aquests mateixos fets per part dels cossos de seguretat i dels organismes públics –des de l’Ajuntament van coincidir que aquella jornada inaugural no havia deixat incidències significatives que requerissin cap intervenció–, que haurien de vetllar per la protecció de la ciutadania, més encara quan el context festiu afavoreix el caos i la sensació d’impunitat. 

Només cal imaginar totes les persones que l’endemà van veure les fotografies del vespre anterior a través de les xarxes o dels mitjans de comunicació i que, tot seguit, van llegir els titulars sobre l’absència de conseqüències o, més greu encara, sobre la percepció d’algunes persones que aquelles imatges no eren motiu d’alarma en un escenari pandèmic. La previsible reacció dels lectors i dels espectadors fa venir al cap aquella frase del Marx més divertit, que va dir: “A qui creurà, vostè: a mi o als seus propis ulls?”; tanmateix, hi ha una altra frase tristament vigent que va deixar escrita un Marx una mica menys graciós i que és inevitable recordar quan ens trobem davant d’aquestes situacions o quan n’analitzem les implicacions: “La història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa”. 

Al capdavall, és evident que la sensació de déjà-vu ja ha esdevingut una rutina en la nostra mecànica cerebral recent; no debades, fa molts mesos que ens movem alternadament entre la banalització i la por, la burla i la severitat, el drama i la relativització; entre la comprensió, la tolerància i la solidaritat d’uns i l’egoisme implacable dels altres. És per això que imatges com les de les Festes de Gràcia provoquen que encara ressonin dins els nostres circuits neuronals i emocionals les seqüeles de totes les demostracions d’irresponsabilitat i d’imprudència que duem acumulades i que encara ara tenen la capacitat d’alterar-nos i d’indignar-nos amb una intensitat renovada que només s’explica per les recaigudes permanents i generalitzades; per la perseverança inexplicable en un error que produeix uns efectes devastadors a un nivell individual i social.

El que no s’entén, tampoc, és que, observant aquestes manifestacions reiterades de falta d’empatia, a tantes comunitats autònomes els calgui buscar subterfugis per implantar una normativa rígida, sòlida, contundent i conseqüent, que foragiti els qui tempten la sort –la seva i la dels altres– en una època en què la sort és més arbitrària que mai. Aquest, per exemple, és el cas del Govern Balear, que per evitar que a les Illes es reprodueixin espectacles similars ha decidit imposar una mena de toc de queda encobert que tècnicament no restringeix la llibertat de moviments dels ciutadans, però que indirectament l’atenua des del moment que posa límits a les reunions de més de sis persones no convivents a partir de la una de la nit i fins a les sis de la matinada següent. 

És mal de dir que la justícia a vegades s’equivoca. Però alhora és evident que la justícia a vegades s’equivoca o, si més no, emet veredictes i imposa actuacions que de tant en tant poden resultar-nos incomprensibles. Ja es va tenir aquesta sensació de frustració, desconcert i incomprensió quan es va considerar que els joves “segrestats” en un hotel de quatre estrelles de Mallorca havien de tornar a casa sense fer quarantena –com a conseqüència d'això, esclar, el brot es va estendre arreu i va allargar l’agonia d’un sector de la restauració que havia procurat fer les coses bé per garantir una obertura efectiva–; ara, com a mínim, s’agraeix que des del Govern Balear –entre d’altres– es busquin dreceres que permetin esquivar la prohibició a la prohibició, perquè la prohibició no és mai desitjable però sembla l'única sortida desesperada quan l’alternativa –el campi qui pugui irresponsable– és infinitament pitjor.