Ja no planxa ningú
La frase del títol me la vaig trobar en una de les pancartes que més em van cridar l’atenció de les manifestacions del 8-M, i preguntant a la portadora em va dir que l’havia tret de la il·lustradora Queralt Guinart. L’aforisme fa riure perquè toca la paradoxa d’un dels temes de què el feminisme ha parlat més últimament, que és la feminització de certes feines relacionades amb la cura, com es desprèn d’un informe de la patronal Pimec que va córrer molt aquesta setmana passada i segons el qual “Les dones aporten més de la meitat del PIB espanyol, si es té en compte el treball no remunerat”. La gràcia de la pancarta és que insinua que potser algunes dones no voldrien cobrar per planxar, sinó deixar de planxar del tot.
Dur la mirada de la cultura cap a les cures s’ha carregat alguns dels pressupòsits centrals de la tradició occidental. En filosofia, per exemple, l’ètica de la cura ha demostrat que la representació de l’ésser humà com una entitat autònoma que pren decisions racionals en un context neutral era una ficció perillosa, perquè en realitat tots depenem els uns dels altres i darrere de cada CEO hi ha mares, tietes, àvies o mainaderes que li van eixugar el cul quan era un nadó. La idea és que tenir cura de les coses ha de ser una virtut més aplaudida i reconeguda per la cultura i pels mecanismes de redistribució de la riquesa.
El problema és que les cures són molt feixugues i no agraden a ningú. Com ja explica Hannah Arendt separant entre “treball” i “labor”, hi ha una diferència clau entre les activitats que produeixen un superàvit en forma de béns i les activitats “en què el resultat del seu esforç es consumeix gairebé tan ràpidament com l’esforç mateix”, que embolcalla les segones amb un sentiment de futilitat. La continuïtat de la vida depèn de tasques que són com pujar la roca a la muntanya perquè en acabat torni a rodolar pendent avall, i en el nostre imaginari Sísif és el paradigma de tortura.
En canvi, com recorda Boris Groys al captivador Filosofia de la cura (acabat de publicar per Arcàdia), el que està ben vist a la societat contemporània és la productivitat i, encara més, la creativitat, la ideologia suprema dels nostres temps ara que, més que fabricar objectes, el que més importa és que siguem treballadors creatius. I, com diu un vídeo molt vist de Slavoj Zizek, "¿Per què ser feliç quan podries ser interessant?”, les feines creatives són precisament aquelles que encenen dins nostre una passió tan gran que arriscaríem la salut per dur-les a terme acceptant gratament l’estrès, hores extres, cafeïna, i un etcètera de penúries autoimposades. De les persones que han assolit un cert nivell d’autonomia en lloem que s’arrisquin i s’esllomin per fer alguna cosa més memorable que la mera autoconservació.
Una de les novetats de l’ètica de la cura hauria estat limitar aquest prestigi de l’autoexplotació i enaltir els herois públics que reivindiquen la fragilitat i la conciliació, com vam veure amb el cas de la gimnasta Simone Biles. Ara bé, això introdueix una contradicció, perquè la retòrica de l’apoderament absolutament transversal dins del feminisme implica que cal aplaudir la competició i la cura al mateix temps. Biles va posar la salut mental al davant un dia, però, com veiem en casos tan diferents com Rosalía o Ana Patricia Botín, corrents enfrontats del feminisme acaben idealitzant dones que han deixat de banda les labors i s’han dedicat al treball salvatgement.
Aquí arribem al cor de la paradoxa: l’auge en la valoració cultural de les cures tindria com a conseqüència abolir-les. Si les cures fossin l’objectiu final, la societat ideal seria descrita com una en la qual tothom es dedica al manteniment i la preservació sense sortir mai de la ratlla. En canvi, si ens fixem en els grans discursos utopistes sempre hi trobarem una abundància. Marx, per exemple, parla del comunisme com aquell moment en què “la societat s'encarrega de regular la producció general, de manera que fa possible que jo pugui dedicar-me avui a això i demà a allò, que pugui al matí caçar, a la tarda pescar i a la nit pasturar el bestiar, i després de dinar, si em plau, dedicar-me a la crítica filosòfica”. Entre els mil·lennials postcomunistes té molt d’èxit la idea de “fully automated luxury comunism”. Sembla que les cures sempre acaben sent un mitjà, i només el plaer, el joc, l’aventura i la creativitat arriben a la categoria de finalitats en elles mateixes.
És pertinent parlar d’utopies perquè, com sabem, en molts llocs el 8-M es va dividir entre manifestacions feministes a seques, i manifestacions feministes i anticapitalistes. Les primeres creuen que la manera d’evitar que les dones quedin recloses en les feines de la cura és aconseguir que participin en el mercat en igualtat de condicions amb els homes, mentre que les segones creuen que caldria abolir el mercat de cap a cap. Ara bé, el que tenen en comú tots els feminismes és que parteixen de la constatació, universal i revolucionària, que no vol planxar ningú.
