Ja no es pot dir res
És freqüent sentir opinadors, tertulians o humoristes queixant-se del retrocés evident de la llibertat d’expressió. Molts d’ells ho diuen des de columnes com aquesta, o amb tot de micròfons davant, la qual cosa contradiu la seva denúncia. També hi ha gent del carrer –gent sense altaveus– que es queixa del mateix: que la gent s'ofèn per tot i que ja no es pot dir res. Els que opinen això reben el qualificatiu (pejoratiu) de cunyats. Ells contraataquen denunciant el papanatisme de la cultura woke, allò que abans se’n deia bonisme, i defensen el seu dret a la “incorrecció”. Les baralles entre wokes i cunyats són el producte estrella de les xarxes socials. És molt difícil ficar-se en una discussió d’aquestes i no sortir-ne escaldat.
No és cert que ja no es pugui dir res. Ans al contrari, molta gent pot dir moltes més coses, i divulgar-les de forma massiva, gràcies a la revolució digital. Abans d’internet, la gent del carrer només opinava a través de la secció de Cartes al Director del diari o en programes de ràdio on es demanava l’opinió dels oients. Com ara, abans també hi havia manipulació a través de perfils falsos. Recordo que el 2003, quan ERC va pactar amb el PSC per investir Pasqual Maragall, en molts diaris van aparèixer cartes de ciutadans indignats. Quan li van preguntar per això a Joan Puigcercós (ERC), va dir: “No em preocupa gens, la brigadilla d’en Madí”. És a dir, que creia que tots aquests “indignats” que escrivien a la bústia dels diaris estaven promoguts (o creats) per l’estrateg de Convergència David Madí i el seu equip.
Aquesta estratègia de manipulació ara la fa tothom, i a escala industrial, amb usuaris cobrant per elogiar els uns o per criticar els altres, i amb perfils falsos o bots linxant a qui s’hagi de linxar en cada moment. A més, l’anonimat fa que la gent expressi dèries i fòbies sense cap mena de filtre, amb una gran tendència a l’insult. I les opinions més radicals sempre troben més ressò que no pas les més assenyades. Els exabruptes generen més reacció i, per tant, l’algoritme els premia amb més visibilitat. És un cercle viciós que tard o d’hora els governs haurien d’afrontar.
La falta de verificació de les xarxes socials, en defensa de la “llibertat d’expressió” que tant excita Elon Musk, han fet que l’opinió pública del 2025 sigui tan manipulable com ho era a principis d’aquest segle. I és evident que ara està servint per a la difusió de missatges d’extrema dreta. Sovint amb el suport actiu de la gent que es queixa que “ja no es pot parlar de res”.
Hem anat endavant i ningú no voldria tornar als temps anteriors a internet. L’espai digital i les xarxes socials han permès que es multipliqui el nombre d’emissors de notícies, d’opinions i de continguts de tota mena. La gent més creativa s’hi pot fer un lloc... al costat de la gent més tòxica. El concepte d’opinió pública s’ha democratitzat, i això és objectivament bo, encara que suposa uns riscos molt difícils de controlar. El narcisisme i la recerca dels cinc minuts de fama de què parlava Warhol han omplert les xarxes de falsos herois, falsos profetes i falses víctimes. La difamació està a l’ordre del dia, qualsevol frase pronunciada ara o fa deu anys pot ser extrapolada i tergiversada, i l’afany per revisar el passat amb ulls inquisidors desprèn un tuf orwellià que fa caure d’esquena.
Sí, es pot dir de tot. Fins i tot es pot ofendre a tothom (no hi ha res més fàcil que ofendre, o que fer-se l’ofès, i sol sortir a compte). Però qui parli, avui dia, ha d’estar preparat per rebre rèpliques lliurement expressades, que de vegades poden prendre la forma d’una estampida: molt sorollosa, però en general d’efectes efímers.
