Ja som patrimoni mundial: i ara què?

Dilluns dia 18 va ser un dels dies més feliços de la meva vida: la proclamació de Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial de la UNESCO és la culminació d’una fita llargament cobejada. Hi he dedicat vuit anys, intensos i apassionants, però el projecte ja estava en marxa quan em vaig incorporar com a conseller de Cultura al Consell Insular, l’any 2015. Aquest èxit és la recompensa a l’esforç tenaç, perseverant i compartit de molta gent durant molt de temps, catorze anys, durant els quals a vegades ha fet falta molta fe i no poca esperança per no rendir-nos. 

Molt bé, ara ja tenim el ‘què’: som patrimoni mundial! A partir d’aquest mateix moment, la qüestió més important és per què ho volem ser, amb quins objectius i de quina manera tractarem aquest tresor arqueològic i paisatgístic al qual s'ha reconegut un valor excepcional universal. Al meu entendre, hi ha tres qüestions cabdals. 

La primera és la coherència que reclama la declaració. Menorca Talaiòtica no pot ser un compartiment estanc, atès des d’un únic departament del Consell. La gestió d’aquest patrimoni arqueològic, tan valuós com fràgil, s’ha de vincular a una ordenació territorial respectuosa, a una protecció efectiva del medi natural i del paisatge. També s’ha de multiplicar el suport a l’activitat agroramadera dins els nou components, extenses àrees territorials que, com diu Cipriano Marín, “són un paisatge arqueològic viu i viscut”, on els pagesos són els principals custodis. El suport als propietaris i gestors, sense favoritismes, s’ha de concretar ja, amb acords i recursos. I la salvaguarda de l’entorn dels jaciments no ha de ser patida com una nosa per a la construcció d’infraestructures d’impacte enmig del camp, sinó com una oportunitat per amoixar amb tendresa aquest camp que ens dona vida. La declaració de Patrimoni Mundial, la declaració de Reserva de la Biosfera i el Pla Territorial Insular són tres eines amb un mateix objectiu: una gestió territorial integral, sostenible, intel·ligent i equilibrada. 

El segon aspecte és el potencial científic. S’ha de garantir la continuïtat dels equips d’investigació locals, que tant han fet i continuen fent pel coneixement de la prehistòria de Menorca i la seva posada en valor, i desenvolupar el projecte, ja contemplat al Pla de gestió de Menorca Talaiòtica, d’un Centre internacional de recerca en arqueologia insular de la Mediterrània occidental, un projecte capaç de generar llocs de feina de qualitat i diversificar l’economia insular. El pressupost de la CAIB per a enguany ja té una partida perquè l’IME i la UIB dissenyin aquest centre. Els anteriors governs insular i autonòmic estaven compromesos a finançar el seu funcionament, i l’Ajuntament del Migjorn posa a disposició les cases de Binicodrell de Darrere per ubicar-hi el centre. No es pot perdre ni un moment per fer realitat aquest projecte. Si no es fa ara, algú altre ens passarà davant. Menorca no s’ho pot deixar perdre. 

El tercer aspecte és la dimensió turística. I en faig esment al final per contrastar amb la majoria de notícies d’aquests dies, que destaquen el reclam turístic que representa una declaració de patrimoni mundial. ¿Necessitam més promoció turística, quan any rere any batem rècords de visitants i la sensació de saturació preocupa cada vegada més la gent de Menorca i els propis visitants? ¿Ens convé afegir a la massificació de les carreteres, de les platges verges i dels miradors de les postes de sol, la massificació dels jaciments i dels camins rurals? S’ha d’extremar la prudència. En tot cas, els turistes que ja venen, i que a partir d’ara voldran visitar el patrimoni mundial, ho han de fer d’una manera responsable i que el seu impacte sobre la fragilitat del patrimoni i del camp sigui mínim, sense danys col·laterals que llavors haurem de lamentar, com la dispersió de gent per tot el camp menorquí sense mesura ni control. El patrimoni mundial també pot ajudar a desestacionalitzar, però alerta: açò no vol dir que a l’hivern venguin la mateixa quantitat de turistes que a l’estiu, sinó que en venguin menys a l’estiu i ho compensem a l’hivern, amb menys pressió física damunt l’illa i amb llocs de feina que durin més de sis mesos. 

“Tot està per fer, i tot és possible”, va escriure Miquel Martí i Pol. En el cas que ens ocupa, afortunadament no tot ho tenim per fer: els catorze anys de gestació de la candidatura, i molts més anys de bona gestió per part del Servei de Patrimoni Històric del Consell, avalen la credibilitat i abonen la confiança. Però sí que tot és possible: que ho facem bé, i que esguerrem l’invent. Celebrem l’èxit avui, i tinguem molt de seny per continuar essent, per molts anys, mereixedors de les felicitacions que ara hem rebut.