Ja és primavera a l’armari polític

Malgrat que la primavera ja no és més que un record en el cap de les persones que venim d’altres segles i que no té gaire sentit parlar d’estacions, aquests dies encara es poden contemplar escenes de contrast que no són més que la manifestació de la nostra desorientació. Al costat d’un senyor amb una jaqueta d’aquestes farcides de plomes, passa un jove amb calçons curts i sandàlies, mentre que una dona amb bufanda es posa a tossir a l’altra vorera i la seva filla la contempla amb una camiseta de màniga curta. És com estar en una ciutat sense llei, i a alguns se’ns fa molt difícil afrontar la vida quotidiana amb aquesta manca de fonaments o d’ordre.

Però aquesta època de l’any abans coneguda com a primavera enguany també ha desorientat els polítics, que són incapaços de dissimular el seu estupor davant l’emprenyament de molts ciutadans. La Diada per la Llengua de l’OCB no va fer vessar només la plaça Major, sinó també les mateixes expectatives del Govern, que s’ha vist desbordat per la magnitud de la protesta. Mentrestant, la indignació contra la saturació turística agafa una força inusitada i ja ha deixat de ser cosa de quatre ecologistes motivats. Sóller n’és un bon exemple, perquè fins i tot veïns que tota la vida han votat el PP estan exigint solucions i un mínim de qualitat de vida. Així que ja és oficial: el desbordament turístic és transversal i ens interpel·la a tots.

D’aquesta manera, els polítics miren de fer un canvi d’armari. Com que hi ha dies de calor i de fred, cerquen peces de roba versàtils, que els facin quedar bé en diferents àmbits i que tampoc no els comprometin gaire. La moda lingüística ha fet un gir de guió impensable fa només unes setmanes i, encara que no s’acaben de trobar còmodes amb les estrenes, els nostres representants aposten per la innovació. Tampoc no penseu que arrisquen massa. Igual que amb els colors, les paraules suaus són més discretes i no solen desentonar, encara que llueixen més, això sí.

De la ‘gestió’ de l’èxit, hem passat a la ‘contenció’ i, fins i tot, als ‘límits’. Clar, és molt difícil gestionar una allau que et passa per damunt, que no et deixa moure i que et fa pensar que no ets més que un producte a contemplar.

És innegable que la dreta ha demostrat més capacitat estratègica i pragmatisme que l’esquerra. Després de vuit anys sense ensumar el poder, ara no és qüestió de perdre’l de qualsevol manera. Però les coses són diferents amb la llengua, perquè l’extrema dreta, que contempla en silenci el viratge de les polítiques turístiques, no deixarà de pressionar. En aquest cas, la defensa a ultrança de l’Estatut és del tot insuficient i l’aplicació de la segregació lingüística el proper curs pot intensificar les protestes, que han demostrat salut i bona musculatura.