"Ja us ho fareu"
En la Catalunya sociovergent del segle passat, teníem dos governs enfrontats, el pujolista a la Generalitat i el maragallista a l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, sense fer-ho gens explícit, sumaven. El país progressava: escoles, empreses, Jocs Olímpics, equipaments culturals... Més enllà dels xocs retòrics, ideològics (nacionalisme versus socialisme) i judicials (cas Banca Catalana), el repartiment de poder va funcionar. Hi havia soroll, esclar, però hi havia també grans consensos intocables. Alguns en positiu (com el de la llengua) i d’altres en negatiu (com el de la corrupció). Cada govern era coherent en ell mateix. Tots venien de l’antifranquisme i compartien, per tant, un pòsit comú.
Sense caure en absurdes nostàlgies per aquest passat, avui la situació és decebedora. I és inversa a la d’aleshores. Tenim dos governs enfrontats internament, cosa que fa gairebé impossible la col·laboració externa, i ja no diguem els consensos per avançar. La pugna és molt evident a la Generalitat entre ERC i JxCat, però també existeix a l’Ajuntament entre els comuns i el PSC. El projecte independentista està perfectament encallat (només cal mirar què passa amb la taula de diàleg amb l’Estat), el projecte de ciutat és perfectament contradictori (només cal mirar què passa amb el turisme).
No hi ha, a més, perspectiva de canvi. És difícil preveure què pot passar en el proper cicle electoral, començant per les municipals. Però tot apunta a una continuïtat de la fragmentació i a una dificultat per pactar grans projectes transformadors. Les desconfiances, per no dir els odis viscerals, són molt forts a banda i banda, ja sigui dins el sobiranisme o dins les esquerres, i per descomptat entre els uns i els altres. Preval el campanilisme, la tendència a l’empetitiment, a la política de bandositats. Així és difícil construir res. El temps passa, les oportunitats s’esfumen, els problemes s’enquisten, el fatalisme s’imposa. Al carrer domina el pessimisme, el “no hi ha res a fer”. La gent no renuncia als seus ideals ni conviccions, però cada cop són més els que fan un pas al costat, “ja us ho fareu”, i es reclouen en la vida privada: les vacances, la família...
Això ens passa a Catalunya. I a Espanya, què? Doncs allí estan tornant al seu passat més ranci, el del xoc frontal. Estan tornant a les dues Espanyes fratricides. La dreta, tot i el cant de sirena moderat de Feijóo, s’ha extremat en sintonia amb els corrents mundials de l’autoritarisme populista. I l’esquerra hi busca la confrontació, ni que sigui per supervivència tàctica del funambulista Sánchez. Tampoc hi ha possibilitat, doncs, de grans consensos, d’un projecte compartit. Per descomptat, encara menys d’acords de fons amb la perifèria irredempta, és a dir, sobretot amb Catalunya (els bascos han après, també a l’esquerra, a treure partit de la situació sense caure en maximalismes ideals). El PSOE necessita els vots de la pluralitat nacional, però això no vol dir que estigui disposat a fer un pas històric endavant per reconèixer-la. El sorollós patrioterisme ultra, tan present a Madrid, l’espanta i el condiciona, i impedeix qualsevol gest o progrés en aquest terreny.
El panorama mundial tampoc no acompanya. Europa, després de sobreviure a la crisi financera i a la crisi migratòria, de superar el Brexit i la pandèmia, i d’intentar situar-se a l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic, ara, per fer front a la invasió russa d’Ucraïna, s’ha hagut de tornar a posar en mans dels EUA (i en mans d’energies fòssils). La hipòtesi d’esdevenir un poder intermedi entre els Estats Units i la Xina s’ha esfumat. La prioritat, de cop, ja no és ambiental, social o democràtica, sinó militar. Cap aquí anirà l’esforç econòmic públic. I tot això, esclar, no prefigura un clima favorable a experiments democràtics com el català o l’escocès.
