El jardí de Borrell
L’absència d’una política exterior comuna i mínimament coherent a la Unió Europea es veu sovint estranyament compensada per declaracions fora de lloc del qui és el seu cap visible, el lleidatà Josep Borrell, i que solen provocar polèmiques entretingudes. Si fa mig any demanava als europeus que, per tal de fer front a la crisi energètica, abaixessin la calefacció de les seves llars, ara fa unes setmanes se li va ocórrer comparar Europa amb un jardí, del qual s’havia de tenir cura i protegir de la jungla, terme amb el qual equiparava la resta del món.
La comparació té un to una mica esnob i seria fàcil discrepar-ne tot dient que una jungla no és tan dolenta, sinó que és un espai lliure i divers, on la creativitat sorgeix de la iniciativa de les diferents espècies que l’habiten. El jardí, en canvi, és un terreny fred i ordenat, dirigit amb mà de ferro per un jardiner que determina qui ha de sobreviure i qui ha de desaparèixer d’allà.
Evidentment, aquesta no era la idea que intentava transmetre l’alt representant europeu.El missatge de Borrell era un altre: Europa és un espai on tot funciona, on hi ha llibertat, prosperitat i cohesió social i, perquè continuï essent així, s’ha de mantenir a ratlla la jungla, que sempre intenta envair el jardí i provocar-hi el caos.
Jo no crec que Borrell tengués la intenció de defensar una posició supremacista i neocolonialista, com se l’ha acusat, però sí que sembla partir d’unes conviccions que no sé fins a quin punt s’ajusten a la realitat. És cert que Europa o, almenys, la major part d’ella, és una de les zones del planeta més pròsperes i amb major qualitat de vida, sense entrar ara a discutir què és realment i com es mesura aquesta qualitat. Però això no vol dir que la prosperitat i la cohesió social que Borrell vol protegir estiguin només amenaçades per un perill exterior.
La crisi econòmica que arrosseguem des de 2008, i que ha anat allargant-se amb la pandèmia i ara amb la guerra d’Ucraïna, afectarà la prosperitat europea més que altres indrets del planeta. Això està provocant que la cohesió social comenci a mostrar encletxes importants: governs febles, partits fragmentats i escorats cap a posicions populistes i demagògiques, un elevat nivell d’abstenció o l’augment de protestes violentes als carrers. I si som honests, hem d’admetre que les males herbes que ens creixen a ca nostra no venen de la jungla, sinó que apareixen al jardí perquè algú no ha fet la feina que havia de fer.
Però tal vegada l’error es troba en un altre nivell, en la pretensió de fer d’Europa un jardí que, al final, no deixa de ser una terra poc productiva, feta només per a delit d’alguns que guanyen els doblers a una altra banda i que ben aviat exclouen els que no són de la casa: no trepitgeu la gespa, no correu, no toqueu les flors!
La jungla té un component caòtic i hostil, però també provoca en la gent una estranya fascinació, sobretot en aquells que aquests anys han vist caure les seves esperances. El problema no és que hi hagi una jungla a l’altra banda del mur, sinó que aquesta acabi sent, per a molts d’europeus, un referent de com poder trobar un bon recer aquest llarg hivern que s’acosta.
Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració
