JD Vance, Isop i els instints
Va ser divertit, no?, això d’escoltar JD Vance llegint la cartilla als líders europeus perquè no permeten que els nazis diguin coses nazis impunement. Aquest és, si fa no fa, el resum del discurs del vicepresident nord-americà a la recent Conferència de Defensa de Múnic. Segons ell, a Europa tenim un problema amb la llibertat d’expressió, sobretot amb l’opinió d’aquells incapaços d’entendre la diferència entre llibertat i privilegi i entre opinió i instint. Perquè, en el fons d’això és del que parlen Vance, Musk, Milei i tota la colla.
És bastant obvi que la llibertat d’expressió o el que anomenen llibertat d’expressió no els importa gaire. Ho ha tornat a demostrar Jeff Bezos, el segon home més ric del món, amb el seu recent cop de volant a la secció d’opinió del Washington Post en nom de la “llibertat individual i la lliure empresa”, dues expressions tramposes que en realitat amaguen una de les pitjors cares del privilegi: la irresponsabilitat social.
Fa temps que els algoritmes treballen al servei d’aquestes idees, absolutament reaccionàries, que promouen una visió del món totalment esbiaixada, ultraindividualista, egoista i mancada de la més mínima empatia amb aquells més vulnerables o que senzillament no són o no pensen com nosaltres. I és terrorífic, perquè aquesta visió del món és una reacció natural, en el fons, a un diagnòstic absolutament erroni: la idea que la nostra societat va directe cap al precipici, que s’han de prendre mesures agressives i immediates per salvar-la i que potser, fins i tot, ja és massa tard. I no és que pensi que no tenim problemes, en tenim a poalades, però també em sembla obvi que és precisament aquest alarmisme i aquesta por sense cap ni peus, en absolut casuals, el que ens està duent a prendre decisions de cada cop més irracionals i roïnes. I dic que no és casual perquè fa temps que l’algoritme va descobrir que no retens l’atenció dels usuaris amb un elaborada i profunda anàlisis d’una realitat de cada cop més complicada i entortolligada, sinó amb titulars directes, simplistes i tendenciosos que van directes a l’estómac i confirmen els prejudicis del públic.
No és que jo em cregui un ésser de llum. De fet, una cosa que he descobert amb el temps és que pensar que no tens prejudicis és un prejudici en si mateix. La pregunta no és si en tens o no, és quins són i què fas amb ells. I aquí és on hi ha la trampa del discurs de Vance, perquè el que pretén no és tenir un debat just i obert en un mercat d’idees divers, sinó eliminar qualsevol mur de contenció davant l’allau de notícies falses i opinions camuflades d’informació que apunten directament als instints més baixos del gènere humà.
Per què? Perquè fa temps que alguns varen entendre que tenir els ciutadans emprenyats perpètuament jugava a favor seu, tant políticament com econòmicament.
Els resultats d’aquesta suposada llibertat els tenim de cada cop més clars. Però també val la pena recordar aquí la faula de l’escorpí i la granota, aquella faula atribuïda a Isop i que explica la història d’un escorpí que volia creuar un riu i convenç una granota perquè la dugui a l’altre costat. Al principi, la granota no se’n fia, però al final cedeix davant dels precs de l’escorpí. A mig camí, l’escorpí pica la granota. Ella li demana “per què ho has fet?”. Ell diu “ah, és que som escorpí”.
Convé tenir la faula present i no deixar-los creuar el riu.
