La Literatura m’ha proporcionat els millors moments de plaer intel·lectual de la meva vida. Tot gràcies a la tasca prodigiosa dels seus autors. És així que considero els escriptors, més que escriptors, creadors de felicitat. Qui em fa feliç, m’estima. Això no ho discuteixo ni jo, que soc l’home més amic del dubte que existeix. És tan evident que la literatura m’ha proporcionat felicitat, que basta recordar l’enorme quantitat de literatura que he anat acumulant al llarg dels anys. Cal que digui que la religió també m’ha fet feliç, però la literatura més. També m’han fet molt feliç la filosofia, la música, la ciència, l’astronomia, el cinema, el futbol i el tennis. Fins i tot, per paradoxal que pugui semblar, la política m’ha fet feliç.
Encara que, tot plegat, ciència, esport, religió i política, no tindrien per a mi el valor que tenen si els escriptors no haguessin ficcionat i espiritualitzat totes aquestes disciplines, i, jo mateix com a lector, no les hauria lecturitzat i literaturitzat.
Què és la Literatura? Tothom la defineix a la seva manera. La Literatura, en el meu cas, és la suma de moltes coses meravelloses. És la bellesa feta amb paraules a partir de la creativitat artística intuïtiva i espontània, expressada poèticament amb elegància, enginy, humor i amor. La Literatura fa cap als somnis, als sentiments, a les emocions, a les penes i a les alegries de l’‘homo sapiens’ que en té consciència i, a més, té la consciència pueril de ser-ho. La Literatura és una activitat humana que s’edifica amb materials intangibles com la inspiració, la fantasia i la imaginació. Metafòricament hi concorren molts més materials d’obra: aigua i ciment, fusta i pedra, ferro, or i diamants. És una creació artística que té per finalitat proporcionar alegria personal i felicitat universal. La Literatura és l’èxtasi de la condició humana.
Tot això ho dic, i ho he dit, sense pensar-m’ho massa, espontàniament, fent literatura, per art de màgia i d’intuïció, com escric sempre tot el que escric. Així que no me’n faig responsable, però tampoc me’n rento les mans. Jo donaré sempre la cara per tot el que faig, justament perquè me mou un esperit molt bellugadís amb ganes d’estimar i jugar. Segurament un altre dia ho diré de manera diferent, però no hauré mentit aleshores ni tampoc menteixo ara mateix.
Alguna cosa així li devia passar a Jean Giono quan escrivia. Quan creava. Quan Jean Giono respìrava. Així ho penso en aquests moments, perquè la relectura de la seva obra ‘L’home que plantava arbres’ m’ho acaba d’inspirar. Giono va publicar una cinquantena de títols, i molts d’altres que en va deixar d’inèdits, però ‘L’home que plantava arbres’ és la joia més valuosa que va elaborar. Es tracta d’un llibret que no passa de les seixanta o setanta pàgines, segons una edició o una altra, segons estigui publicada en català, anglès, castellà o en el seu francès original. Jo la vaig llegir per primera vegada el dia 8 de setembre de l’any 2000. La vaig llegir en castellà i publicada per l’editorial palmesana de J.J. de Olañeta. Memorable! Magnífica! No sé si vaig besar aquell llibret un centenar de vegades, però ho hauria d’haver fet.
Més endavant, l’he anat coneixent en altres llengües i en altres edicions, però sempre recordaré aquella primera vegada. He llegit molts i molt bons llibres, però ‘El hombre que plantaba árboles’ no l’oblidaré mai. El vaig recomanar a tots els meus coneguts i amics durant les setmanes i els mesos que seguiren aquella resplendent lectura. Què té aquesta breu història d’un pastor solitari que dedica la major part del seu temps a plantar roures, bedolls i faigs? No m’ho pregunteu. No ho sé. Té la màgia de la naturalesa, la subtilesa del que ens sol passar desapercebut, l’elegància del llenguatge més refinat, la tendresa de qui estima sense escarafalls gratuïts... Té tot el que li cal tenir a un relat que valora la bellesa en el seu grau més elevat.
A l’epíleg que Norma L. Goodrich escriu en l’edició esmentada, aquesta anglosaxona doctorada en literatura francesa recorda una entrevista amb Jean Giono poc abans que aquest morís. Diu que Giono li va parlar d’‘espérance’, d’optimisme, de confiança en el futur. Diu que Giono li va dir que l’optimisme, en ell, sorgia de la literatura i de la professió de poeta. Diu que els autors només escriuen i que, per ser justos, estan obligats a professar optimisme a canvi del dret a viure i a escriure. Acaba dient que la missió del poeta consisteix a recordar-nos la bellesa: arbres gronxant-se en la brisa, pins cruixint sota la neu en els congosts, cavalls salvatges en l’escuma dels esculls. Diu Giono que quan notava la seva energia creativa, el seu cor es posava a volar. Levitava.
Hi ha, a la vida de Jean Giono, una qüestió personal que el relaciona molt especialment amb Mallorca. Ho vaig descobrir molt de temps després de conèixer la seva obra. Giono, pel que vaig saber, havia viscut uns quants estius a la barriada palmesana de Son Sardina, on tenia una casa. Això va passar als anys seixanta del segle passat. A Son Sardina, a la meitat del segle XX, Jean Giono hi degué trobar aquella soledat que tant li plaïa i que era la font de tota creació. Oh, si jo ho hagués sabut i l’hagués conegut aleshores, quan anava d’ambulant de Correus amb el tren de Sóller i fèiem parada a l’estació de Son Sardina! Segur que l’hauria anat a saludar i abraçar. Jo, que ja era un bon lector, en aquell temps intentava escriure les meves primeres proses. D’aleshores és un conte breu titulat, justament, ‘El tren de Sóller’. Quina gran empenta haurien suposat la paraula i l’alè d’aquell prodigiós plantador d’arbres! Plantar arbres, com llegir, com escriure, és una altra manera meravellosa de ser feliç.