Jennifer Lopez es reivindica a Netflix
El documental de Jennifer Lopez s’ha catapultat ràpidament a la categoria de les produccions més vistes de Netflix. El títol, Halftime, juga amb la dualitat de l’espectacle de la mitja part de la Super Bowl que ella coprotagonitza el 2019 i la celebració del seu cinquanta aniversari, que sovint s’interpreta com l’arribada a la meitat de la vida.
La producció s’ha d’entendre com una eina de prestigi i reivindicació de l’artista que va més enllà de la voluntat de promocionar-se. Halftime és un espai fet a mida de l’artista, de llibertat individual, on s’expressa sense els aparents condicionants comercials, culturals, socials i de màrqueting que sovint sent que l’han limitat en altres aspectes de la seva vida. I amb això no s’ha d’entendre que Halftime no sigui víctima d’uns altres condicionants, però són els que ha escollit la seva protagonista. El documental obre múltiples fronts sobre conceptes que és evident que JLo té ganes d’expressar. Potser massa i tot a la vegada. El més rotund és el de la denúncia pel racisme, el classisme i el masclisme que ha patit com a dona llatina del Bronx, d’origen humil i amb un cos jutjat des de la mirada masculina. Durant molts anys Lopez va ser percebuda com la minyona hispana explosiva d’Amèrica. Les imatges d’arxiu que avalen aquesta tesi són ara impactants, sobretot pel tracte rebut per part dels homes humoristes blancs i madurs triomfadors a la televisió dels Estats Units. El cul i les corbes de Jennifer Lopez mereixen fins i tot uns minuts específics per evidenciar la crueltat amb què s’ha jutjat no només el cos d’aquesta artista sinó de les dones en general. Halftime és la manera que té Jennifer Lopez de denunciar una violència mediàtica contra ella que ara la mateixa cultura nord-americana intenta esborrar. Al documental, més enllà de veure la seva quotidianitat en l’àmbit laboral, ella parla directament a càmera en una entrevista en profunditat valorant les diferents etapes de la seva vida. Per l’emocionalitat que desprèn en molts moments, l’espectador es converteix en testimoni de la fragilitat, les inseguretats, els rancors, la síndrome de la impostora i el sentiment d’injustícia dels quals Lopez és víctima malgrat del seu indubtable èxit. Halftime li serveix a l’actriu per desfogar-se, per deixar anar tot allò que li ha molestat al llarg del seu ascens professional. Des d’un privilegi evident, se sent amb la necessitat de compartir el nivell d’autoexigència, autopressió i sobreesforç que ha hagut de mantenir i demostrar –amb un punt melodramàtic i tot– per aconseguir una credibilitat com a artista que encara, a hores d’ara, sent que molts no li reconeixen. Halftime mostra, per exemple, la seva profunda decepció quan no és nominada com a candidata a l’Oscar a actriu secundària per la pel·lícula Hustlers.
El documental funciona bé per a fans i curiosos i cau, al final, en un tic tan obscè com típicament nord-americà: uns rètols finals que quantifiquen en dòlars les seves fites professionals. Una resolució que confirma aquesta necessitat d’autoafirmar el seu triomf però que esguerra una mica l’emocionalitat amb què s’ha volgut embolcallar el relat.
