Jeremies a la Barcelona buida
Diuen que Jeremies ronda per Barcelona. Bé, no sabem si n'ha marxat mai. Una de les hipòtesis és que el profeta bíblic sigui un homeless virtual però de residència permanent a la ciutat. Hi és però no es veu. Tampoc ningú l’escolta. Jeremies porta un mòbil de primera generació amb l’altaveu a tota hòstia santa. Reprodueix el seu missatge: Ja és massa tard per evitar la disciplina de Déu! Per tant, accepteu-la! No hi ha res a fer! Tot Barcelona és un dolby surround de lamentacions exagerades, planys sense fi, llàgrimes de PVC, tristors de calefacció endiumenjada. Plouen jeremiades cada cop que tanca una botiga, comerç, establiment, local... de tota la vida. Accepteu-ho: Barcelona és Jeremies. No hi ha res a fer.
El darrer cas que ha circulat amb amplificadors de grup de rock and roll nerviós que comença a tocar és el del bar Jofama. Un altre local normal, diari, costumista, que mor. Tanca després de setanta anys viu. Segons els propietaris per les pressions d’un fons voltor que s’ha apoderat del barri. El millor epitafi-recordatori del difunt és de la neta del fundador: “On hi havia famílies i vida, ara tan sols hi queden apartaments de lloguer turístic”. Així és: Barcelona ja no té persones. No hi ha barcelonins. I ja és tard: accepteu-ho. El barceloní només és un paio que es lamenta. I Barcelona és una lamentació. La ciutat s’ha venut. Barcelona ni té capital ni és capital. No hi ha una Catalunya buida: hi ha una Barcelona buida. De persones i neurones. Com el 1936 uns i el 1939 els altres: primer l’espoli físic, material; després la rapinya espiritual, anímica. Com va dir el profeta Alfonso Guerra a la gènesi de la Transició-pansició espanyola: “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Doncs a Barcelona no la coneixerà ni la mare, ni el pare, ni sant Josep, ni la Verge Maria... in vitro. I espereu el que en sortirà de la panxa del bou Frankenstein.
El Patufet poètic Josep Carner, aquell noucentista que volia inflar una ciutat europea, mundial, sideral, deia que “Barcelona necessita algun llevat d’epopeia”. Ara no hi ha llevat per fermentar ni un rosegó de pa en una botiga de postguerra i tot és llevat i manllevat. Aquí l’únic que fermentarà serà que en totes aquestes botigues buidades vindrà una criatura, algoritme o vegetal de Londres, Pernambuco, Canberra o Maputo i muntarà un restaurant de pa amb tomata, o del que sigui que sigui barceloní, català, però que farà passar per no barceloní i per no català. I ens el vendran. I el comprarà tothom. Els cadàvers dels barcelonins els primers. I ens explicaran com es fa el pa amb tomata. I com el van inventar. I així tot. El que és propi és impropi: la llengua, la gastronomia, les llambordes, els plataners, les caques de gos... I l’orgull sempre són els altres. Aquí l’orgull és sinònim de nazi, ruc, ignorant, provincià... I l’orgull és el botí.
La Barcelona sense orgull ha assassinat els noucentistes com Carner, els modernistes com Santiago Rusiñol, i aquell senyor Esteve genètic creador de les botigues que ara saquegen i que gràcies a elles el net Ramonet va poder ser artista i passar-se pel forro de la morfina el taulell i pintar coloraines psicodèliques. Ara ni vetes i fils, ni art. Ni famílies Güell ni Gaudí. Res. Ja va advertir un d’aquells arquitectes del GATCPAC que van transformar la Barcelona republicana, Josep Lluís Sert, que "les ciutats han de ser per a les persones i no les persones per a les ciutats". I mireu com ha acabat el paleta olímpic Cobi vivint a la llar de jubilats deprimit i alcoholitzat i fent el gos al quadrat. Ni llevat, ni llevar-se per mandra, ganduleria, prepotència, analfabetisme... Barcelona és un cos que no s’aixeca del llit: massa onanisme i poc somni.
Cada època somia la següent i Barcelona no somia. I no hi ha següent. Ni hi ha ciutat. Com tampoc hi ha capital: Barcelona ha dimitit de ser la capital de Catalunya, d’un país. Però sí que somia ser capital de les ciutats sense persones. Dels robots, dels algoritmes, dels congelats d’oferta. Capital de les rentadores d’ànimes. Capital del treballar i gastar però no de la vida. Capital del ciment però no de la pell. Capital gegant, colossal, immensa, infinita però no humana, apamada, petita, casolana. Sota les llambordes, la merda. Aquí rau el problema: voler ser el que no ets. Deixar de ser. Moribunda, deambulant, com un Jeremies addicte a la xeringa de les lamentacions. Com un profeta del no-res. De la fi del món. Ni Jeremies vol, i pot, viure a Barcelona.
