‘Jiins’, entre la superstició, la tradició i el temor

Potser era a començament del nou mil·lenni. El jove, d’una trentena  d’anys, estava estirat al mig de la sala d’estar d’un pis del carrer Ric de sa Pobla. Estirat i tapat fins al coll amb una flassada, semblava que desvariejava. El metge que estava al seu costat el mirava atentament, amb cara de no entendre res. Més o manco aquesta era l’estampa quan vàrem arribar. Havíem entrat de servei a les 14 h i fins aquell moment no hi havia hagut res d’importància, un capvespre tranquil. Vaig demanar al metge què passava, ell va destapar lentament la flassada i vaig veure que aquell jove estava lligat de peus i mans. Llavors era jo que no entenia res. De les visites a la mesquita coneixia Bagdad, que era el més vell de la casa i l’únic que no piulava, la resta dels familiars anaven –amb cara de preocupació– d’un cap a altre, amb les mans al cap i parlant de manera inintel·ligible. Desembolicar la troca no va ser fàcil. Els familiars del jove estaven convençuts que estava posseït per un jiin maligne o algú li havia donat mal bocí, aquesta era la qüestió. Per a ell la solució era contactar amb un curandero de Drioux (el seu poble natal, al Rift) per tal que desfés el conjur. L’altra opció era que vingués un home sant i llegís la paraula sagrada de l’Alcorà, però justament aquells dies l’imam pobler tenia vacances i no hi era. Ens deien que si es tractava d’un jiin (geni petit), segurament era una prova que Al·là els havia enviat: només amb la  paraula del llibre de la Revelació el podrien sanar. Al·là és únic, totpoderós i misericordiós i a vegades ens posa a prova, em deien. Fins aquell dia jo havia pensat ingènuament que els musulmans estaven alliberats de supersticions. Evidentment, anava molt errat, aquell horabaixa vaig entreveure una de les creences més fosques i de difícil accés per als no musulmans. 

Moltes cultures i religions entenen i accepten que en la quietud, l’individu pot sentir el seu propi no res, la seva petitesa i impotència, el seu buit. No a tothom li agrada o està preparat per a copsar-lo. No és estrany, doncs, que el món tecnològic que coneixem avui vagi encaminat precisament a estalviar-nos aquesta quietud o buit existencial, actualment vivim el tot fàcil i ràpid. Afortunadament, els humans, quan no trobam les respostes adients, tenim la capacitat d’obrir-nos o projectar-nos cap a realitats noves o somiades. Fa milers d’anys que ja sabem de mons virtuals, celestials o inventats. Massa realitat ens cega o ens confon, tampoc no ens ajuda gaire a créixer cap a dins. Per tant, no resulta agosarat afirmar que les persones tornam més sàvies amb les històries. Poden ser faules, històries d’amor, tragèdies, poemes, llegendes, contes, paròdies... totes ens serveixen igual. Dins moltes d’aquestes narracions apareixen els jiins o genis petits. Són esperits indefinits que es barregen amb persones i llocs reals. El que durant temps no vaig saber és que els musulmans per poder viure i entendre també necessiten els seus ‘jiins’, i si són persones que procedeixen del nord d’Àfrica, encara els resulten més presents i essencials. Possiblement perquè abans de l’arribada de l’Islam, els jiins ja hi eren. 

A les converses tranquil·les a l’Ibno Mazig, em contaven que els jiins solen associar-se amb els deserts, les runes i els llocs sinistres, i poden prendre la forma d’animal, una serp o un altre rèptil. Encara que no sempre són éssers malvats, els àrabs i els amazics els tenen por o respecte. Aquets jiins –segons l’Alcorà– han estat creats del foc i no del fang com l’home. I la finalitat de la seva creació és la de servir i venerar Al·là. Com us deia abans, les creences en les forces sobrenaturals, com els jiins i els seus maleficis, estan arrelats al Marroc, les supersticions també es resisteixen al pas del temps. En paral·lel, s’ha desenvolupat tot un entorn per conjurar la mala sort. Els amazics i els marroquins que viuen a Mallorca no són aliens a aquesta necessitat. Potser hàgiu escoltat a algun marroquí advertències com: “Compte a tirar aigua bullint a l’embornal, perquè t’arrisques a cremar un ‘jiins’ que després es venjarà de tu, perquè trien aquests llocs per viure”, “Si un nin fa xerricar les dents, és el presagi de la mort d’un ésser estimat”, “Que vagi amb compte la jove que es faci un cop amb una granera, perquè ja no es podrà casar”. Totes aquestes creences promouen una indústria en la qual el client pot trobar solucions per a tot tipus de malalties sobrenaturals: desactivar un embruixament, fer un malefici a un enemic, aconseguir sort a la vida o, fins i tot, un bon marit. També està molt estès el fet de combatre el malefici amb òrgans d’animals o herbes, rituals de sacrifici o amb la visita a un vident o curandero. 

Resulta evident la funció psicològica d’aquestes creences o supersticions, com a comodí per evitar responsabilitats i justificar desgràcies o pèrdues, atribuint-les a factors externs o involuntaris. Per protegir-se de les mirades malèfiques d’una persona, la majoria invoquen Al·là o reciten versicles. Rebre una manifestació d’admiració que no vagi seguida de l’expressió “Beneït sigui Déu” provocarà neguit i preocupació. Aquest món que ens fascina i ens resulta llunyà, continua ben viu. Si tens un fill que estudia molt o és massa llest, pot cridar l’atenció de Déu i tal vegada el voldrà al seu costat. Si tens un fill o una filla de pell blanca i suau, també pot esser cridada. Per tant, millor no cridar gaire l’atenció i viure de manera discreta, aquest és el pensament. 

A les últimes dècades, la psiquiatria i la psicologia han avançat lentament als països musulmans. Cerquen un encaix entre ciència i religió. Cal no oblidar que l’Islam també és un sistema sociopolític que configura una metodologia per a resoldre els problemes quotidians de les persones. Al·là és el creador absolut, res succeeix sense el seu permís i la total submissió a la seva voluntat dona seguretat i tranquil·litat. Les malalties són proves que, amb paciència i pietat, ens fan millors als seus ulls. Ah, per cert! El jove del carrer Ric va ser ingressat a l’hospital.