Una crisi lamentable
Que aquesta no seria una legislatura fàcil, ho sabíem des del primer dia. Nascuda d’unes eleccions que convocà qui no tenia legitimitat per fer-ho; condicionada permanentment per la repressió de l’Estat; llastada per les seqüeles del 155; tensionada per la pugna estructural entre Esquerra i Junts; i, durant el darrer semestre, sotmesa a la brutal prova d’estrès de la pandèmia...
Però, en una situació tan complicada, no es pot desdenyar mai la capacitat d’alguns dels seus protagonistes per empitjorar les coses. Ja n’havíem tingut sòlids indicis quan, al gener, el cap del govern català donà solemnement la legislatura per esgotada i anuncià la dissolució del Parlament així que hi hagués pressupostos... per oblidar després aquell compromís i estirar el seu mandat com si d’un xiclet massa mastegat es tractés. La prova definitiva arribà dijous passat, amb la insòlita remodelació del Govern que es va treure del barret el president Quim Torra i Pla. Insòlita no pas perquè qui la va fer no tingui la plena competència legal per cessar i nomenar consellers. Insòlita en termes polítics, per les circumstàncies que l’han envoltada i les justificacions amb què hom ha volgut vestir-la.
És públic i notori que, d’aquí a exactament nou dies, el 17 de setembre, tindrà lloc al Tribunal Suprem la vista del recurs del president Torra contra la seva inhabilitació; i tots els precedents fan pensar que el recurs serà rebutjat i la inhabilitació confirmada. En aquestes condicions, el mateix Torra preveu que la Generalitat resti amb la presidència vacant, que el vicepresident Aragonès tramiti els afers corrents i que vagin vencent els terminis legals fins a una convocatòria automàtica de noves eleccions, potser al febrer o al març. Així les coses, ¿de què li pot servir a Quim Torra tenir uns consellers més afins que els cessats el passat dia 3? ¿Quines perspectives d’imprimir llur segell als respectius departaments poden concebre els nouvinguts a un Govern que, en poques setmanes, quedarà probablement escapçat i reduït al testimonialisme antirepressiu?
El president de la Generalitat ha invocat, com a excusa per a la remodelació del seu executiu, una lluita més eficaç contra els rebrots del covid-19. ¿Més eficàcia antipandèmia des de Cultura, Interior i Empresa? Dec estar equivocat, però jo diria que, en els darrers mesos com al llarg dels propers, les conselleries més crucials i, eventualment, més erosionades per la situació sociosanitària (assistència primària, hospitals, arrencada del curs escolar, residències de gent gran, problemàtica laboral, etcètera) han estat i seran Salut, Ensenyament i Treball. Ah, però les tres carteres esmentades estan en mans d’Esquerra Republicana, partit que, assenyadament, ha refusat fer-hi canvis a aquestes alçades de la pel·lícula. I a presidència no deuen haver trobat un pretext més versemblant per justificar la defenestració de Chacón, Buch i Vilallonga.
No era fàcil, admetem-ho. La consellera Àngels Chacón -amb la qual no he tingut el gust d’intercanviar mai ni una salutació- s’havia guanyat una imatge de rigor i eficiència, i estava treballant per omplir el buit industrial deixat per Nissan. Així, doncs, és impossible no relacionar-ne el cessament amb la seva permanència en els rengles del PDECat -o la seva negativa a incorporar-se al nou Junts per Catalunya- i interpretar-lo com una penosa i mesquina represàlia política.
Pel que fa al conseller Miquel Buch, es veu que el gran retret contra ell era l’actuació dels Mossos d’Esquadra davant dels aldarulls posteriors a la sentència de la tardor de 2019. Vaja, que ha estat sacrificat en l’altar dels sectors que podríem anomenar cupvergents, d’aquells patriotes reescalfats a Twitter segons els quals a la independència s’hi ha d’arribar no per la via escocesa, no per l’eixamplament de la base socioelectoral, no assolint i superant el 50% o el 55% dels vots, sinó entre contenidors cremats, aparadors fets miques i batalles campals als carrers. És a dir, encongint l’independentisme al 25% però -això sí- un 25% insubornable, pur, disposat a tot, lliure de covards, fluixos, traïdors i botiflers; un moviment farcit de gent que cregui que la policia catalana no pot carregar contra manifestants autoanomenats independentistes, facin aquests el que facin: tant si intenten assaltar el Parlament com si vandalitzen l’Eixample barceloní.
Ja em perdonaran -o no-, però crec que és un camí completament equivocat. Catalunya no serà mai independent sota el guiatge d’aquells que llueixen, tant se val si físicament o mentalment, la sigla-eslògan ACAB, que vol dir All cops are bastards (Tots els policies són uns malparits); d’aquells que creuen que el moviment independentista -igual com els partits comunistes en temps de Stalin- s’enforteix tot depurant-se, a base d’expulsar, excomunicar, excloure o apartar els díscols, els discrepants, els que tenen un pensament un xic herètic en matèria de tàctica o d’estratègia.
Si, per molt vicari que se senti el titular, això no ho tenen clar a la presidència de la Generalitat ni 1.300 quilòmetres més al nord, malament rai.