Joan B. Culla, a la galeria dels grans historiadors catalans

Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i serenitat admirables. En va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari ARA, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.

Ha mort pocs mesos després de la seva jubilació burocràtica i una darrera lliçó magistral, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UAB, sobre els inicis del conflicte àrabo-israelià; era el juny d’aquest any. El darrer article a l’ARA, ja a l’octubre, també el va dedicar a aquest conflicte.

Més de quaranta anys de docència a la UAB, tant a la Facultat de Ciències de la Comunicació com a Lletres. 10.000 alumnes, pel cap baix. Una docència impecable, elegant, endreçada, exigent, d’altíssim nivell, reconeguda per gairebé tots els alumnes que van passar per les seves aules.

Elegant en les formes, amb un tracte exquisit, un excel·lent company, un excel·lent amic per a molts de nosaltres i, sobretot, una gran persona. Si se’l pot definir amb una paraula, seria compromís: amb els seus alumnes, amb la seva feina docent i de recerca, amb els seus amics, amb l’Imma, amb la cultura d’aquest país, amb aquest país i els temps que li ha tocat viure.

Un historiador d’un rigor, una solvència i una seriositat extraordinaris. En l’acte d’homenatge al CCCB, Borja de Riquer el va definir com l’"historiador del present" més important que ha donat aquest país. Certament, els seus darrers treballs sobre el panorama polític català del postfranquisme (sobre les dretes espanyolistes a Catalunya, ERC, etc.) justifiquen plenament aquesta definició. També les dotzenes i dotzenes d’articles a la premsa, on el fet polític del moment era explicat a partir d’un coneixement profundíssim de la història prèvia d’aquell esdeveniment. Això només ho podia fer un historiador de primer nivell i, a la vegada, analista implacable del present i del passat més immediat.

També era un dels millors especialistes en la història contemporània de Catalunya, del segle XX i de les cultures republicanes del primer terç de segle. Els seus treballs sobre el lerrouxisme o el catalanisme republicà continuen essent de referència inexcusable.

Ens ha deixat i ja l’enyorem. El novembre de 1970, el doctor Jordi Rubió i Balaguer va dedicar un article al seu amic Ramon d’Abadal, que acabava de morir: "Quan Ferran Soldevila i Vicens i Vives eren les figures sobresortints de la nostra historiografia, Ramon d’Abadal [...] hi feia irrupció voltat d’una llegenda que el posava en una categoria com qui diu fora de concurs. [...] Posem-lo, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya".

Jo diria que en Joan B. Culla, com a acadèmic, historiador, assagista i analista polític fa molt de temps que està situat en "una categoria com qui diu fora de concurs"; com a amic, sense cap mena de dubte. I, en definitiva, com a historiadors de la Catalunya contemporània, "posem-lo, sense adjectivacions, a la galeria dels grans historiadors de la nostra Catalunya". Una gran abraçada.