20/01/2023

De Lenin a Junqueras

Un dels episodis estrella en la història política de l’anar a missa i repicar el devem al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. Corria 1908 i es van formar dos grups: els “liquidadors”, que volien renunciar a la lluita clandestina i formar un partit que jugués amb les regles del govern tsarista, i els “retiristes”, partidaris que el Partit negués la legitimitat del règim, abandonés la Duma (el Parlament rus) i es dediqués en exclusiva a l’acció fora de la llei. Lenin va proposar la solució que acabaria triomfant: el Partit enviaria representants a la Duma i, al mateix temps, denunciaria i combatria el règim des de fora. La gràcia és que, per a Lenin, etiquetar aquesta pensada com una contradicció no era una feblesa, sinó un mèrit, perquè un dels principis fonamentals del materialisme dialèctic, que més endavant seria declarat per Stalin com la filosofia oficial de la Unió Soviètica, és que la veritat es troba en la contradicció.

Oriol Junqueras no s’ha preocupat d’establir una filosofia oficial amb la mateixa meticulositat que els revolucionaris russos, cosa que juga en contra seva des que la política del seu partit s’ha convertit en una oda sostinguda a la contradicció flagrant. Evidentment, l’anècdota russa que obre l’article hauria de fer riure per com s’assembla al que hem viscut amb la cimera hispano-francesa, amb Esquerra Republicana a dins i a fora al mateix temps. Però és exactament el mateix que fa Junts per Catalunya, que, per exemple, al seu darrer congrés van declarar que no farien “de socorristes del PSOE”, al mateix temps que es posava per escrit que no es trencaria cap pacte amb socialistes a la Diputació, per no parlar de tenir Laura Borràs i Xavier Trias en un mateix partit.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, en realitat els reis de la contradicció són la CUP, que han de defensar l’anticapitalisme vivint en un sistema capitalista, i que van tenir un debat típicament soviètic a les darreres eleccions espanyoles, quan van haver de decidir si es presentaven al Congreso o no. Si penseu en el company de pàgina David Fernàndez, de seguida recordareu que dues de les seves frases insígnia són “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme” i el mític aforisme de Joan Fuster “Les meves contradiccions són les meves esperances”. No és casualitat que Fernàndez tingués una secció sobre filosofia a Catalunya Ràdio que, per cert, copresentava amb Xavier Antich, l’actual president d’Òmnium.

La reivindicació filosòfica de les contradiccions sempre s’ha associat a l’esquerra revolucionària perquè va néixer com una crítica a la metafísica clàssica de la veritat. Segons l’idealisme tradicional, la veritat existeix en un reialme abstracte independent del món material (igual que Déu, les formes platòniques, les matemàtiques, etcètera), i les contradiccions que veiem a la vida diària són fruit de la nostra malaurada condició física i canviant. Actuar bé, políticament o moral, equivaldria a tenir els ideals ben identificats i intentar acostar-nos-hi reduint el nombre de contradiccions.

Cargando
No hay anuncios

La gran giragonsa del materialisme dialèctic, que comença amb Marx i Engels i ha arribat fins avui (Slavoj Zizek mateix, que a vegades també llegim a l’ARA, el defensa als seus llibres), consisteix a afirmar que l’única realitat que hi ha és la material, i que el fet observable que la realitat estigui plena de contradiccions vol dir que les contradiccions són la substància de què està fet el món. El segon pas per fer atractives aquesta mena de filosofies, l’esperança en l’aforisme fusterià, ve per dir que les contradiccions mouen la història, i que el moviment és un progrés cap a la resolució total de les contradiccions, altrament anomenat comunisme.

Cargando
No hay anuncios

Contra això, autors tan importants i admirables com George Orwell o Hannah Arendt han assenyalat que el doble pensament és la clau dels règims totalitaris, que eliminar la noció de veritat tradicional serveix per desmoralitzar els ciutadans i subjugar-los. I és un argument convincent, i només cal mirar el cas rus. Passa, però, que quan entren en matèria, el liberalisme i la democràcia tampoc estan lliures de contradiccions. Només cal pensar un moment en la nostra definició de la bona gent de centre i raonable, que són precisament aquells que voldrien síntesis màgiques entre lògiques irreductiblement contradictòries, com ara llibertat i igualtat, cooperació i competència, la puta i la Ramoneta.

No cal dir que, igual que tots els grans moviments polítics i socials, l’independentisme va aconseguir convertir-se en una d’aquestes síntesis màgiques i esperançadores per a molts catalans, i que ara estan emprenyats perquè es troben que els mateixos que els van assegurar que resoldre certes contradiccions era possible, urgent i necessari ara els diuen, com Lenin, que la contradicció és la veritat. Per tornar a l’anècdota inicial, de l’experiment soviètic en podem extreure la conclusió que el problema no és la justificació filosòfica de les contradiccions, sinó el moment en què es converteixen en una excusa perquè un mateix grup de persones es perpetuïn al poder.