Joan Carles I diu que li roben el relat

De totes les metàfores que hauria pogut triar el rei Joan Carles per justificar el seu llibre de memòries, la que ha fet servir és la més desafortunada: "Tinc la sensació que em roben el relat de la meva pròpia història".

Desafortunada perquè el verb robar ens recorda els cinc delictes fiscals, si més no, pels quals no va poder ser denunciat per inviolabilitat, prescripció o regularització. Amb aquest currículum amb la hisenda pública, qualsevol assessor li hauria d'haver recomanat que no es posés el verb robar a la ploma.

Desafortunada perquè si algú ha robat el seu relat ha estat ell mateix, fins al punt que el seu fill, quan va transcendir que era beneficiari d'una societat vinculada a una donació de 65 milions d'euros de l'Aràbia Saudita, va córrer a renunciar a l'herència del pare i li va retirar l'assignació de diners públics que tenia reconeguda als pressupostos.

I, sobretot, desafortunada per injusta, perquè no hi ha cap cas a la història contemporània d'Espanya d'un governant que hagi gaudit d'un reconeixement polític i d'un afecte popular tan gran que en alguns moments va arribar a ser pràcticament unànime. Durant dècades, Joan Carles va poder anar escrivint el relat que li va donar la reial gana sobre la seva vida i miracles, amb la tranquil·litat de saber que els mitjans i els partits el repetirien al dictat. Joan Carles va poder redactar el relat més afavoridor, còmodament instal·lat darrere una pantalla protectora d'adulacions i raons d'estat, i això inclou el relat del seu paper autèntic en el cop d'estat del 23 de febrer del 1981.

Ara té 86 anys, s'enfronta al judici de la història i deu trobar injusta la seva caiguda en desgràcia, sobretot perquè molts que ara el neguen se'n van aprofitar. Però ningú no li ha robat res.