Joan B. Culla, història de Catalunya

Quan vaig començar els estudis de periodisme a l’Autònoma, els alumnes havíem de triar assignatures optatives. Jo vaig agafar història i, el tercer curs, per primera vegada a la meva vida, vaig poder estudiar història de Catalunya.

El primer dia del curs 83/84 va aparèixer per la porta, amb pas decidit i el cap lleugerament inclinat, un professor de 31 anys vestit de senyor gran, americana i corbata de llaç, barba negra i espessa perfectament retallada i cabell curt segons el que s’estilava a l’època. Va pujar a la tarima, va posar la cartera sobre la taula, en va treure una carpeta amb papers, va seure i va presentar-se: es deia Joan B. Culla. I sense perdre ni un segon més, va anar de dret a la primera lliçó del curs.

No va fallar ni un sol dia, i els alumnes tampoc. Vull dir que les seves classes tenien una assistència molt per sobre de la mitjana. Eren classes magistrals en el sentit literal i en el sentit figurat, perquè parlava amb un ritme viu, un to alt, una actitud desperta, mirant-nos als ulls, amb un català genuí i tocs de sornegueria cada cinc munts. Tothom callava i prenia apunts.

I perquè era brillant triant una frase, un malnom o una anècdota perquè entenguéssim millor el batec de cada època i com connectava amb el present. Va fer-se tot el temari. Vam anar de les Bases de Manresa a l’entrada dels nacionals per la Diagonal a velocitat de creuer.

Onze anys més tard vaig tenir l’honor de demanar-li que m’acompanyés a les tertúlies del Matí de Catalunya Ràdio, on va continuar excel·lint, pel domini dels temes, per capacitat dialèctica i perquè sempre ha estat un rocós defensor de la realitat nacional catalana, sobretot davant dels venedors de sopars de duro.

Ahir, el nostre estimat professor Joan B. Culla va impartir la seva última classe i va jubilar-se, i des d’aquí m’agradaria que rebés el meu més profund agraïment i estima pel seu mestratge.