Avui fa 40 anys

Avui, 28 d’octubre, fa 40 anys del dia que es van celebrar a Espanya unes eleccions generals amb una important victòria socialista encapçalada per Felipe González. Després dels governs de la UCD i de l’intent fallit de cop d’estat del 23-F, aquell triomf va encetar un nou període: més d'una dècada caracteritzada per la pau interna, la consolidació de la democràcia, i el creixement i la transformació econòmiques. Se m’ha demanat un curt recordatori, suposo pensant que, a l'haver deixat a finals del 82 l’alcaldia de Mataró per anar al ministeri d’Indústria i Energia, primer com a director general d'Electrònica i Informàtica i després com a ministre, havia viscut des de molt prop aquells temps. Ho faig amb gust, ja que penso que, ara fa 40 anys, també em va canviar bastant la vida. En dono una visió personal general, però sobretot molt enfocada al que vaig viure de prop.

1. Tornar al món. Espanya va estar molt aïllada durant gairebé tot el franquisme. Els darrers temps de la dictadura ho van canviar una mica, la transició a la democràcia ho va canviar més i el període dels 80 ho va consolidar definitivament. L’entrada a l’anomenat Mercat Comú Europeu, predecessor de la UE, va suposar una obertura política i un canvi en l’economia, que es va poder activar extraordinàriament. La participació en aquelles negociacions per l’ingrés és un dels records més agradables i il·lusionats que tinc d’aquells temps. Després, l’entrada a l'OTAN va tenir una dimensió de defensa, però sobretot política, i va ajudar a consolidar les importants reformes que Narcís Serra estava fent en els exèrcits i que van contribuir a situar l’estat espanyol al seu lloc en la geopolítica global. A finals de la dècada, quan vaig estar treballant a la Comissió Europea, vaig tornar a constatar com Espanya havia estat molt ben rebuda i valorada, cosa que ens va ajudar molt a nosaltres a modernitzar l’economia.

2. Organització política. El model que es va configurar en les negociacions de la nostra transició va ser un model democràtic basat en les comunitats autònomes, que suposava un cert reconeixement de la pluralitat, i un repartiment de competències acceptable però no definitiu. Hi va haver un consens, no formalitzat, que es podria seguir avançant a poc a poc cap a un model més descentralitzat de caràcter similar al federal. Aquest consens no es va fer efectiu i durant el nou període hi va haver fins i tot passos enrere com la Loapa, en bona part ocasionats per l’ensurt que havia significat el 23-F, i per la dificultat de fer entendre la realitat plurinacional. Aquesta dificultat encara dura, com continua estant pendent també, entre altres coses, revisar l'organització del poder judicial.

3. Reconversió industrial. La voluntat de posar al dia les empreses va obligar a tancar-ne moltes de ja obsoletes (els alts forns, les mines de carbó, moltes empreses tèxtils...) i a crear-ne o transformar-ne d’altres a base de més tecnologia, més innovació i més competitivitat en el mercat global. També vam fer un gran esforç per atraure al territori grans empreses multinacionals. En aquesta tasca, tant de tancar com d’obrir, hi va tenir un paper central el ministeri d’Indústria i Energia. Seria inacabable fer una llista d’actuacions, però vull recordar alguns exemples concrets: l’aprovació del Programa Económico a Medio Plazo 83-86, la del Plan Electrónico e Informático Nacional, la vinguda d'ATT a Madrid/Tres Cantos, la de HP i unes quantes més a la B-30 de Barcelona, la de Fujitsu a Màlaga, la de GM a Saragossa. En un altre aspecte, recordo el pacte amb IBM per situar a Barcelona un supercomputador, l’empenta per ajudar Gas Natural a ampliar el contracte amb Algèria i assegurar futurs i importants subministraments de gas o les negociacions amb Volkswagen perquè comprés la Seat, que va quedar en una situació molt precària quan Fiat la va abandonar pels greus problemes que tenia a Itàlia.

4. Estat del benestar. Es van prendre aquells anys decisions importants per avançar cap a una societat més justa, com unes reformes fiscals de caràcter més redistributiu promogudes pels diferents ministres d’Hisenda, entre ells Carlos Solchaga, l’aprovació de millores en l‘educació pública que es va convertir en obligatòria, les pensions no contributives, i potser la més important, la legislació sobre el dret universal a la sanitat pública gratuïta, que va promoure el recordat Ernest Lluch. Aquestes i altres mesures van permetre que durant aquells anys es pogués viure un període de creixement del PIB, i també del PIB per càpita, juntament amb una progressiva reducció de l’índex de Gini, que mesura les desigualtats. Això significava una millora del benestar general, unes perspectives positives d’augment dels recursos familiars i de les oportunitats personals, i un fort creixement del que anomenàvem classe mitjana.

5. Records personals. Crec que hem d’estar molt satisfets de tota la transició a la democràcia, però molt especialment d’aquell primer període socialista, en què, després d’una alternança política pacífica, vam viure un temps de prosperitat, de modernització i de recuperació del lloc que ens corresponia en el mapa polític europeu, i en la seva economia. He agraït l'oportunitat que se’m va donar de participar-hi i tinc un record per tots aquells que ja he citat en l’article, i per molts altres amb qui vaig compartir la feina al govern, entre els quals destacaria Javier Solana, Claudio Aranzadi, Joaquín Almunia i Enrique Barón.