Identitat líquida (I)
Els ciutadans de les Illes Balears vivim amb consternació i perplexitat la nostra identitat polièdrica. És cert que el sentiment de pertinença és molt particular, però això nostre és digne d’estudi. Si demanam a tot aquell qui viu a cadascuna d'aquestes Illes d'on se sent o com es definiria identitàriament ens trobarem infinitat de respostes. Tantes que si Zygmunt Bauman hagués passat com George Sand un hivern a Mallorca no hauria dubtat a usar-nos de conillet d'índies per a explicar arreu del món el seu concepte de modernitat líquida. Perquè si d'una cosa podem estar orgullosos com a comunitat és que som un laboratori idoni per a gairebé tot.
Per a qui no conegui l’autor, Bauman planteja que vivim en un moment de la història en què les realitats sòlides dels nostres avantpassats s'han esvaït per donar pas a un món marcat per la provisionalitat. Exemples clars d’això serien la feina i l'amor, però també podríem incloure-hi sense complexos la identitat. Bauman la considera la tasca i responsabilitat vital de tot individu alhora que el darrer bastió on arrelar. Reconeix, això sí, que el millor que es pot tenir avui en dia és una identitat flexible que ens permeti enfrontar-nos als reptes que trobarem al llarg de la vida. A les Balears en sabem molt d'això de reinventar-nos i ser flexibles, potser massa i tot. Una llàstima que George Sand no sigui viva per veure com hem canviat!
La cosa ve d’enrere, perquè llegint l’obra Llengua, terra, pàtria i nació de l’historiador Toni Mas ens adonam que de sempre la nostra identitat ha estat un tema complex, difós i gens estàtic al llarg de la història. Ara bé, si m’ho permet l’autor, afegiria que mai havíem estat tan perduts com ara a l’hora d’autoreferenciar-nos. Amb guionet o sense ens definim com a balears, catalans, espanyols, mallorquins, eivissencs, menorquins... Tants de caps tants de barrets, i com diria el meu amic Xavier, exiliat a Barcelona i observador privilegiat, “un marc idoni per a integrar aquell qui ve de fora”.
La qüestió no és intranscendent: posem-nos si no en la pell de qualsevol dels 50 i escaig per cent dels ciutadans de les illes que no hi ha nascut. A l'hora d’integrar-se en la identitat d’acollida què ha de fer? Quina ha de triar? I, sobretot, què vol dir ser membre d’aquesta nova comunitat? Quines implicacions té o hauria de tenir? Tots volem promoure la seva integració, però... i això què vol dir?
La realitat identitària de les nostres Illes és cada dia més surrealista. Una part important dels fills d’immigrants peninsulars que arribaren a Mallorca amb el boom del turisme s’identifiquen més amb la cultura d’origen dels seus pares que amb la d’acollida i en no poques ocasions s’autoanomenen forasters. Pel que fa a la situació entre els catalanoparlants, trobam no pocs mallorquins de famílies autòctones que tan sols parlen català a l’escola amb el mestre, valencians a qui es parla en castellà perquè l’imaginari col·lectiu creu que són castellanoparlants tractant de parlar català. I ja és sabut... no s’ha de ser maleducat. I un llarg etcètera d’identitats i autopercepcions més que estrambòtiques derivades de la manca d’un eix identitari sòlid que cohesioni la nostra societat. Tot plegat per reflexionar-hi.
Joan Miralles és sociòleg
