EscriptorHi ha les eines, hi ha les línies blanques del contorn que indiquen com va ser trobat exactament, però el cos, que és el centre de tots i cadascun dels dispositius que s’hi despleguen, no hi és. Parl de l’exposició Col·lapse. Màquina cèlibe, la primera retrospectiva de Joan Morey (Sant Llorenç des Cardassar, 1972) a Mallorca i un dels actes més deliciosament temeraris que una institució illenca —en aquest cas, l’Ajuntament de Palma— ha comès últimament en el pla de la cultura.
Morey torna a Mallorca com el fill pròdig nafrat de per totes bandes i ho fa al casal de Can Morell, al Solleric, barrejant el seu gust pel barroquisme —musical, arquitectònic, historicista, segons com— amb la majestuositat dels entapissats del segle XIII que vesteixen l’edifici. Dir-ne retrospectiva és acurat; dir-ne exposició, dir-ne mostra, ja és fer una mica més de trampa. Perquè el que presenta Col·lapse no és pas la producció de Morey en els darrers deu anys, sinó que hi traça un recorregut paral·lel. Això vol dir que mostra i obra, mal que vagin juntes, no s’hi arriben a tocar. Ho he dit: hi ha les eines, les proves, les línies blanques que se solen dibuixar al voltant del cadàver quan el troben, però el cos no hi és. El que els visitants trobaran a Col·lapse és un desplegament d’objectes, des de maquillatge fins a estris per a pràctiques sadomasoquistes, botelles de popper i crucifixos, assajos de Michel Foucault i de Deleuze i Guattari, copes, joies, mordasses. Dispositius que documenten d’una manera o una altra les performances de Morey en sis grans projectes diferents, i que van acompanyats de vuit peces sonores.
Parlar de deu anys de creació —o de destrucció, de tesi, de qüestionament, de pràctica— és complicat. Ho és encara més quan la proposta artística en qüestió atempta contra algunes de les lleis que encara avui regeixen l’ordre social: les estructures de la família, la parella, la individualitat mateixa. La capacitat de l’estat, com a representació suposadament comunitària, de “vigilar i castigar”. Els límits entre la vulnerabilitat i la interdependència i el sadisme i el masoquisme, entre la corporeïtat i la representació simbòlica del cos.
Qui cerqui en Morey un art d’épater l’hi podrà trobar; la por no és res, si la volen veure, i qui s’espanta és perquè ho cerca, perquè vol. Qui hi cerqui un mirall poc amable del món que habitam, també l’hi veurà, però, i serà des d’aquesta lectura que l’aparent sadisme, el caràcter d’entrada grotesc del que amaguen aquests dies les parets del Solleric, es convertirà als ulls dels visitants en un reflex dolorosament fidel de certes pràctiques i certes jerarquies ben presents en el ‘cos social’.
Sigui com sigui, si hi anau, no us deixaran llevar-vos la mascareta. Us donaran ordres d’entrada i de sortida. Us faran rentar les mans amb un producte especialment pensat perquè el vostre cos no resulti ‘perillós’ a la resta. Hi ha línies que no poden ser travessades, les institucions ho tenen clar.