De la República

Les Illes Balears són republicanes. Segons diversos estudis, entre el 40% i el 48% dels espanyols és favorable a abolir la monarquia. A més, un 70% creu que s’hauria de votar el model d’estat en referèndum. L’enquesta més completa sobre aquest tema feta recentment, la de 4dB, és molt il·lustrativa: en una hipotètica consulta, un 40% de la població es mostraria favorable a una república enfront del 34% que donaria suport a Felip VI. Això és dona especialment als territoris de parla catalana, on els suports s’enfilen fins a la majoria absoluta. Així mateix, l’informe apunta que els antiborbònics són majoritaris a totes les franges d’edat, menys entre els majors de 55 anys i entre una part dels votants dels partits de dreta.

Però per ser honestos –malgrat la demoscòpia–, avui els carrers no fan olor de república. Per què? Què ha de passar perquè s’encengui l’espurna tricolor? L’historiador Manuel Suárez ens dona algunes pistes d’això. Ell afirma que durant els darrers anys del regnat d’Alfons XIII es va observar un canvi notable en la societat espanyola. Es va consolidar tant el moviment obrer com els regionalismes basc, català i gallec; es va configurar un sistema econòmic amb tics proteccionistes i es produïren diversos intents per modernitzar el sistema polític, que es mostraren inviables i insuficients... Us sona?

No cal dir que els paral·lelismes amb aquells i aquests temps són més que evidents. La crisi econòmica del 2008 i la sanitària del covid-19 –com ho va fer el crac del 29– ens deixa clara la fragilitat del nostre sistema econòmic. De la mateixa forma, el 15M i la “nova política” foren un bri d’esperança que avui es mostren del tot insuficient per modernitzar el país. Finalment els tripijocs del rei emèrit amb hisenda –a l’altura de les mangarrufes del seu padrí– consoliden la imatge decadent d’aquesta institució, malgrat els ingents esforços de la Casa Reial per netejar-ne la cara.

A més a més, l’1 d’octubre català mostra les limitacions de l’encaix de les nacionalitats dins l’Espanya del 78. Així, del “Procés”, en podem extreure diverses lliçons. En primer lloc, que qualsevol iniciativa de canvi s’enquista quan se cedeix el protagonisme únicament a la política que es fa des de les institucions. En segon lloc, queda clar que, sense aliances més enllà dels rius Segre i Ebre, Catalunya té difícil esdevenir un estat independent.

Tornem aquí a la història. El 1931, davant una situació d’esgotament del règim borbònic, una conjura antimonàrquica formada per progressistes, socialistes, nacionalistes bascs, gallecs, catalans i republicans liberals van tombar les restes de la Restauració per intentar construir un país millor... Potser hem d’anar prenent nota de quins camins podem prendre.

Finalment, una reflexió sobre la República que necessitam. No crec que cap illenc necessiti gaires explicacions a l’hora de comprendre els mals que ha produït el centralisme, l’atonia a què ens ha dut aquesta situació desdibuixada, fantasmal, que és avui el Règim del 78. La República, doncs, ens ha de servir per deixar d’esser una cultura acorralada, de tenir una economia desordenada i un sistema polític provincià, entregat a la improvisació i allunyat de les veus apagades del país. La República ha de tractar de donar satisfacció a l’aspiració popular que reclama que els doblers de Mallorca siguin destinats a resoldre els problemes dels illencs, sempre de forma solidària amb la resta de pobles del món. Aquest nou sistema no pot esser una forma de perllongar les injustícies i les desigualtats. La República de Mallorca ha de ser lliure, verda i justa. Ha de lluitar per la pau i la governança global. Ha de defensar les polítiques de benestar com l’element central de cohesió. Hem de ser un territori arrelat en les nostres tradicions, coneixedors del nostre passat, amb un projecte clar i obert al món: els mallorquins, en aquesta República, hem de poder decidir lliurement quines relacions volen tenir amb Menorca, Eivissa i Formentera, la resta de territoris de parla catalana, Espanya i Europa. La República, a més, no tindrà cap sentit si no esdevé una llar nacional. La llengua i la cultura pròpies han de rebre l’embranzida final, normalitzant-se el seu ús a qualsevol espai i assolint a la fi la fita màgica: que ningú sigui discriminat per raó de llengua.

A la República mallorquina que hem de construir hi hem de cabre tots. Com va dir Josep Melià Pericàs, no hem de fer un país partidista ni sectari. L’hem de voler obert, plural, ric i divers. Ningú no podrà presumir de tenir en la seva mà la vara de l’ortodòxia, les mesures de la veritat.

Començam a construir-la? Salut i República!

Joan Pau Jordà és professor