Joan Perelló, el color del crepuscle

Vull escriure sobre 'Abecedari de crepuscles', el recull de cinquanta-cinc poemes en què Joan Perelló ha sintetitzat la seva trajectòria, i ho faré parlant primer de dos pintors: Antoni Tàpies i Mark Rothko. No sé si el poeta li plaurà, però a mi em serveix. El català i el nord-americà d’origen letó coincideixen a afirmar que la seva tasca pictòrica és una recerca espiritual. Tots dos fan quadres d’una nuesa extrema però que identificam al primer cop d’ull. Semblen anar a l’encalç de la textura d’alguna cosa que no es pot traduir a paraules sense que es desvituï. No necessiten anar fent provatures, sinó aprofundir en el seu camí. Joan Perelló, diria, també prescindeix de l’anècdota i fa poemes que tracten de crear la textura d’alguna cosa que també és mala de definir però a la qual apunten els seus substantius més recurrents: silenci, crepuscle, desert, fosca, penombra. Els títols dels seus dos darrers reculls, 'L’atles deshabitat' i 'El mapa de l’infinit', també són intents de dibuixar amb paraules aquest territori, o aquesta tonalitat entre grisa i fosca, que el poeta no ha deixat de perseguir.

'Abedecari de crepuscles', autoantologia, resumeix una biografia literària singular: singular pel parèntesi de vint-i-dos anys entre una primera etapa de joventut i l’etapa posterior de maduresa, i singular pel seu traç tan personal. A 'Carasses', el llibre de 1997 amb què Joan Perelló reprèn la tasca poètica, cada poema és una sola línia, no tant una revelació rutilant com un fragment una mica trobat a l’atzar: un fil de l’entramat d’aquell silenci. Un llibre mal d’oblidar. En altres reculls ('Inventari d’omissions' i 'La casa del vespre') fa servir el poema en prosa, una forma que diria que s’adiu especialment bé al temperament poètic de Perelló, i es fa encara més abstracte i depurat. El conjunt del llibre que ara publica certifica que és un dels nostres poetes que compten de veritat.