Joan Perelló, la vida són els altres

D’un temps ençà, hi ha hagut diferents iniciatives editorials que han constatat una tendència a favor del format breu. És el cas de la col·lecció Petits Plaers de Viena, dels compactes de Cal Carré, dels portàtils de Flâneur o dels transgèneres de Debiaix a Lleonard Muntaner, Editor. Aquests llibres comprimits permeten una lectura ràpida sense pèrdua d’intensitat, i tot amb mida de butxaca. Sospito que començar i acabar, amb poc temps de diferència, una obra literària, al carrer o a casa o on sigui, genera un plaer gairebé sensual en un món en què cada vegada tenim menys temps per llegir o per mantenir l’atenció en coses fixes. Això vaig pensar al vagó de tren on vaig devorar Els altres de Joan Perelló, publicat a la col·lecció Avinents de l’editorial Ensiola, ambiciós projecte liderat per Guillem Frontera i Miquel Campaner.

El nou volum narratiu d’aquest poeta prolífic es pot llegir com una nouvelle, com un volumet de contes, com un seguit de retrats de personatges, com una vertiginosa panoràmica de la Mallorca dels darrers setanta anys o com un seguit de poemes en prosa. A partir del mite bíblic de Jonàs assistim als periples existencials d’una sèrie de personatges frustrats que han deixat escapar els somnis, les aspiracions, i moren després d’una obscena vida taciturna, tudada. L’enigmàtic rodamon suburbial anomenat Iunus, una mena d’Orfeu o Home d’Arena hoffmannsthalià, encarna l’Allò de Freud i esdevé l’element extern i inconscient, i tanmateix connectat, que lliga les diferents tragèdies col·lectives en un únic malson amb forma d’espiral sòrdida. El punt de vista que aglutina cada pàgina és el d’un nihilisme exacerbat. De fet, l’únic personatge lluminós, el blaibonetià Blai, mor pasolinianament en el seu intent d’assumir i exaltar les pròpies passions prohibides.

L’estil és de frase quirúrgica, tallada amb bisturí, amb tendència a l’aforisme esclatant, d’una densitat sempre poètica: una hibridació entre el Raymond Carver més primitiu i la piulada incisiva. Perelló domina la capacitat neorealista de la situació narratològica i un narrador omniscient que ofega i genera una pèrfida inquietud: predomina la modalitat textual del 'dir' enfront del 'mostrar' i aquesta descompensació a vegades pesa. Malgrat això, Joan Perelló tremola en dialecte i perpetra un bon grapat de frases genuïnes que cisellen un compendi elegíac ple de mala llet com a tribut al Nabí de Josep Carner amb el tremp, i el tremendisme filosòfic, d’Albert Camus. La catarsi final constata la força de la vida i la contundència de l’amor com a eixos del món. Els altres de Joan Perelló és un condensat llibre molt ben escrit que no dona un segon de marge i s’engoleix amb frenesí litúrgic, com la balena ho va fer amb el pobre Jonàs.