Joaquim Vayreda, un paisatgista pur (1894)

Del crític Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) a La Vanguardia (2/5-XII-1894) arran de la mort del pintor Joaquim Vayreda (Girona, 1843 - Olot, 1894), esdevinguda ara ha fet 130 anys. Traducció pròpia. Joaquim Vayreda va ser l’ànima de l’anomenada Escola d’Olot de pintura, ben integrada en l’imaginari artístic català. Com va escriure el tractadista Francesc Fontbona a El paisatgisme a Catalunya (1979), “Vayreda fou un paisatgista pràcticament pur”.

[...] D’entre els deixebles de Martí i Alsina, el revolucionari precursor de la moderna pintura catalana, Joaquim Vayreda ha estat, amb Urgell, el paisatgista més eminent; i per damunt d’Urgell i per sobre de tots, el més influent, el més impulsor dels pintors de la natura. Vingut a la vida de l’art en aquella hora de renaixement per a les nostres lletres, història i costums, el mestre olotí abasta amb la seva obra tot aquest cicle de pintura ruralista, que va ser una de les manifestacions més valuoses de l’art català. Amb les seves teles podria seguir-se pas a pas la història d’aquest moviment en un espai de trenta anys. [...] Amb el quadre Los jugadors, i altres exhibits a l’Exposició barcelonina del 66, el pintor ja donava pistes de les seves futures preferències: l’alternança en el conreu mestrívol del paisatge amb la descripció de costums rurals. Cap al 70-71, amb Les primeres calces, escena típica, mostra una concepció genuïna de la nostra pintura regional. L’interior fumat de la llar; l’octogenari amb barretina i calça curta; tota una família muntanyenca, somrient i jugant amb el xiquet de la casa que, entre admirat i cofoi, mostra la roba novella... tot evoca aquell període d’apologia rústica, amb les seves cuines i llars, cases pairals amb escons prop del foc. [...] En aquest quadre veiem ressuscitar tot un estat de literatura local, zelosa del que li és propi, indígena; amant de les tradicions orals, dels consells ancestrals, dels tresors folklòrics, que el pintor s’afanya a traslladar a les obres, com un reflex immediat de la poesia floralista, dels cants corals i del teatre català que naixia aquells dies. [...] En les seves primeres obres Vayreda va dur a la nostra pintura els primers gèrmens bucòlics i místics que floririen després en artistes de la nova generació. [...] La seva principal missió artística, per la qual els pintors d’ara li deuen gratitud sense límits, rau en haver importat les primeres pàgines d’aquest evangeli del medi ambient, que, aplicat a la interpretació pictòrica de la muntanya catalana, va redimir el nostre paisatge dels seus trets més grollers, renovar els seus aspectes decoratius, animar-lo amb palpitació de vida, enriquir-lo amb inèdites sensacions, sense que, per tals novetats, res no perdés la imatge de la nostra terra, del seu caràcter, del seu sabor local. [...] Apòstol fervent de l’aire lliure, Vayreda va iniciar entre nosaltres l’art d’anotar els agents atmosfèrics –aire, vapors, llum– sobre la realitat tangible de l’embolcall terrestre. Tant com de reproduir planures i prats, muntanyes i boscos, animals i arbustos, va tenir cura en interpretar influències interposades que incessantment modifiquen la visió de cossos i superfícies. Va fixar en l’espai d’una tela la llum difusa que sembla dormitar sobre la vegetació fresca; la boirina subtil que flota indecisa en l’espai; la brisa que ondula les herbes de la prada; el celatge argentat que es reflecteix en les aigües de la llacuna; l’atmosfera aquosa que rodeja les arborescències, com un nimbe de vapors. [...]