El joc i la vida
Diuen que el joc és necessari per portar una vida humana, però crec, més aviat, que el joc és la vida humana. Òbviament, no estic pensant en divertiments lúdics, sinó en el joc seriós i esforçat. En un partit de futbol contra un rival potent en un camp enfangat, per exemple.
La finalitat del joc és el mateix joc. Juguem perquè jugar és el premi. El joc és l'activitat en què la necessitat (les arbitràries regles del joc), l'atzar (el que és fortuït), la improvisació i l’estratègia es donen joc mútuament, com a la vida. Camus assegurava que havia après una important lliçó ètica als camps de futbol: que mai saps del cert per on t'arribarà la pilota.
Al joc el resultat és incert. Podem jugar bé i perdre per un penal injust al temps afegit o perquè el millor dels nostres s'ha lesionat o perquè hem fallat un gol davant la porteria buida, etc. Gràcies a la incertesa del resultat, gaudim de l’emoció de la imminència del possible. No és inusual que no surti guanyador l’esportista que es comporta com un gentleman, sinó el barroer.
La vida és "un immens fenomen esportiu", deia Ortega. Nietzsche ho va dir així (Ecce Homo): "No conec cap altra manera de fer front a les grans tasques que no sigui el joc. També el joc té regles, també es basa en les repeticions; però tot el que és un joc, o el que per això entenem, ho vivim amb alegria".
"Viu en el joc i mori-hi", llegim en la novel·la que millor narra la recerca de l’absolut, Moby Dick.
El que és veritat en el joc no ho és necessàriament en la competició. La competició és la por de quedar segon o, als Jocs Olímpics, quart. I això és el que transforma el joc en espectacle.
Heràclides Pòntic (390-310 aC) deia que Pitàgores va ser el primer a anomenar-se a si mateix filòsof. I ho explica així: els grecs anaven als Jocs Olímpics amb pretensions molt diferents. Uns volien assolir la glòria en les competicions; altres, fer negocis aprofitant l'aglomeració de gent vinguda de totes les ciutats gregues; alguns es limitaven a contemplar tot el que s’esdevenia. Aquests són els filòsofs. Amb raó Plató reservava el nom de filòsof per a “aquells que estimen l'espectacle de la veritat”.
I qui filosofa a què juga?
Si no juga a res, si és un espectador insensible a res que no sigui la veritat, la seva relació amb el joc és la que hi ha entre la vida pensada i la vida viscuda. Si a la teoria no hi ha res de juganer, al teòric del joc se li escapoleix l’experiència sobre la qual teoritza. Pensa sobre supòsits. Quan Rousseau deia que l'home que pensa és un animal malalt, estava pensant en la inevitable llunyania entre la vida viscuda i la pensada.
El teòric redueix la complexitat de la vida al residu existencial d’un argument.
Al teòric (és ara el meu cas) li interessa l’espectacle d’Olímpia més que els Jocs Olímpics, i tant observa una competició com pren nota dels que acudeixen a Olímpia a visitar el taller de l'escultor Fídies o a fer publicitat d’algun filòsof absent o a riure’s de tot plegat, com el cínic Diògenes, que, en veure uns joves rodis vestits molt elegantment, se'n va burlar i els va dir: "Això és vanitat". I, quan poc després, es va trobar amb alguns espartans amb túniques mal fetes i brutes, va afegir: "Aquesta és una classe diferent de vanitat". A Olímpia hi va acudir finalment l’exhibicionista moral que sacrifica la seva vida viscuda a la suposada noblesa de la seva vida pensada. Va ser el cas del filòsof Pelegrí (95-165).
Pelegrí va començar la seva formació filosòfica a Palestina, on es va unir a la secta dels cristians (seguidors, diu Llucià, el seu biògraf, “del sofista crucificat”). Passat un temps es va dirigir a Egipte i es va fer cínic. Un dia va anunciar la seva intenció de posar punt final a la seva vida consumint-la en una pira al final de l'Olimpíada del 165 dC. Ell mateix va amuntegar un munt de fusta argumentant que la seva pretensió era ensenyar als homes a menysprear la vida i a no témer la mort. Dies abans de la data escollida es va canviar de nom triant el de Fènix, l'au que reneix de les cendres. El dia fixat, quan la lluna ja s'havia elevat sobre l'horitzó nocturn, vestit amb la roba típica dels cínics (alforges, mantell humil i bastó), es va aproximar a la pira envoltat dels seus seguidors, i portava com ells una torxa. Va encendre la foguera, es va treure les robes, va escampar encens sobre les flames i, demanant als seus deus familiars que l’acollissin amb bondat, es va llançar a la mort.
L’exhibicionisme moral és el joc d’encaixar en un gest la vida pensada i la vida viscuda, que les modernes Olimpíades han convertit en espectacle quotidià.
