Els jocs fecals de París
El setmanari de l’ARA Balears es tanca els divendres, un dia d’infart que no deixa temps lliure per seguir la cerimònia inaugural d’uns jocs olímpics. Mentre transcrivia una entrevista, vaig partir la pantalla de l’ordinador per donar una ullada a la retransmissió silenciada. L’experiència va resultar molt més interessant perquè es reduïa a la part visual. I allà estava la desfilada de països i d’atletes en barques de tot pelatge per un Sena ple de matèria fecal i de color plomís, a joc amb un cel que descarregava aigua sense parar en ple estiu. En paral·lel, Lady Gaga muntava un número gravat al costat del riu com a vedet i X responia fent tendència Norma Duval. I a Chanquete perquè alguna de les barques no era millor que la del personatge de Ferrandis a Verano Azul. A partir d’aquí, el despropòsit no tenia fi i només anava a més. Vaig veure (o vaig creure veure) a Maria Antonietta decapitada, un extracte del musical d’Els Miserables, una espècie de barrufet envoltat de fruita, una convenció de drags en alguna cosa que semblava el darrer sopar de Crist i ballarins amb energia de rave dels anys 90 als quals els esquitxava la pluja mentre executaven els seus moviments espasmòdics com si fossin els Mayumaná.
Tot el que passava davant els meus ulls de manera fragmentària no tenia cap context. Ni el suport dels comentaristes ni el de la música. Després vaig saber que els espectadors amb una experiència completa tampoc van tenir tant d’avantatge perquè els francesos van guardar els detalls de la primera cerimònia fora d’un estadi olímpic sota secret i els pobres periodistes jugaven a caçar referències entre aquella amalgama de clixés.
Europa sencera estava gaudint (o almenys els molts europeus que estaven piulant com a bojos) amb la proposta desastrosa dels parisencs. Objectivament, era un nyap, un pastitx pretensiós que els defensors qualificaven de valent i innovador. Per alguna raó, l’equip artístic de la cerimònia va decidir ficar tots els tòpics de la capital més turística (i sobrevalorada) del món i van creure, en la seva arrogància, que no feia falta ni un assaig. L’endemà, experts i cronistes van retratar amb benevolència el desastre. Segurament perquè es tracta de París. A qualsevol estat o ciutat mediterrània, ens haurien massacrat sense pietat.
