Jocs d'Hivern i autonomies
Fa una mica de mal dir, perquè de vegades sembla que Vox s'hagi apoderat de la crítica contra les comunitats autònomes, però per això mateix (perquè cal aprendre a no deixar a Vox temes i espais en què l'únic discurs que se senti sigui el seu), no ens ha de fer por insistir en la deficient, i sovint perversa, organització administrativa de l'estat espanyol en comunitats autònomes. Comptat i debatut, l'estat de les autonomies —presentat habitualment com una altra gran troballa de la Transició— va ser una manera ben lampedusiana de fer passar com una descentralització quasi federal allò que en realitat no feia més que corroborar el vell centralisme jacobí de sempre. Després, la creació d'aquest nivell de l'administració ha servit sobretot com a banc de col·locació de personal per als partits polítics, i com a plataforma per fer surar els seus quadres locals. Finalment, l'assumpció de la corrupció (i la seva germana, la inoperància) com a herència inevitable del franquisme ha fet de moltes autonomies, tant les de l'anomenada via lenta com les històriques, espais multiplicadors de les corrupteles.
Tot això ve a tomb de l'estrany circ que el govern d'una comunitat autònoma —la d'Aragó— ha muntat contra el d'una altra —Catalunya— a compte del que en principi era un projecte en comú, la candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern de 2030. Projecte en comú gens estimulant, sigui dit de passada, perquè no fa més que reincidir en la temptació del diner fàcil, més totxo i més turisme, que ens ha dut a l'actual situació d'emergència (i d'incapacitat de resposta a les exigències que planteja l'emergència climàtica, a curt i a mitjà termini). Hem parlat fins al cansament de la necessitat de canviar el model econòmic, però amb projectes com els dels Jocs d'Hivern no tan sols reincidim en el mateix de sempre, sinó que ho fem a consciència, amb el propòsit de fer bullir l'olla i que no es noti que no tenim pla B, i com aquell qui diu cap intuïció de per on pugui anar.
Però és que no hem tingut quasi ni temps de tenir aquest debat, perquè un dels socis del projecte s'ha imposat des del començament la tasca de fer-lo impossible. Les declaracions del president d'Aragó, el sulfurós Lambán, dient que tot plegat era en realitat una maniobra per dur Catalunya al tancat constitucional; o les més recents de la seva consellera de Presidència, Mayte Pérez, afirmant que una candidatura “només catalana” els resulta inacceptable i que la combatran per tots els mitjans, ens recorden, per si calia, la vertadera cara del cafè per a tothom de l'estat de les autonomies: a saber, un joc d'enginyeria administrativa construït amb l'única finalitat de diluir la personalitat de les diferents nacions existents dins l'estat espanyol, començant sobretot per Catalunya. I en què, per tant, l'anticatalanisme (visceral, xenòfob, reaccionari, fins i tot autodestructiu) segueix funcionant com un esquer que procura vots fàcils a qui el branda davant un electorat que ja hi està tradicionalment predisposat.
