Jocs Olímpics i balances fiscals

Si bé fa unes setmanes l’operació de distracció va consistir en organitzar un sidral considerable sobre l’allargament de la pista de l’aeroport del Prat –polèmica que el senyor Sánchez de Madrid ha neutralitzat convenientment tot transformant una opositora alcaldessa en una favorable ministra–, resulta que ara la butlleta de la rifa que ens ha de treure de pobres ha canviat: Jocs Olímpics. Estem d’enhorabona. Com més números tinguem dels “ceguets” –que és com abans s’anomenava l’actual rifa de l’ONCE– més oportunitats tindrem de sortir de la misèria. Perquè és en mans de la sort que els països avançats, com Catalunya, posen el seu futur. Vindrà un esdeveniment de dimensions bíbliques provocat per agents habitualment forans –que sempre miren pel nostre bé, ja se sap– i el nostre destí –mai a les nostres mans, mai conseqüència de les nostres accions– canviarà com qui gira un mitjó. I qui no compra butlletes d’aquesta rifa és un estúpid que, per afegitó, pretén aixafar la guitarra a tots els que veritablement creuen en el país.

Fins a una altra, i per uns dies, doncs, tocarà Olimpíades. Un invent que no és res més que un matrimoni d’interessos entre els posseïdors d’uns drets de màrqueting –el Comitè Olímpic Internacional (COI)– i les habilitats dels polítics per desviar discussions. No hi ha més. Si tot encaixa, a partir d’aquí, el suport públic serà total i la maquinària propagandística d’una eficàcia aclaparadora. La realitat és que organitzar unes Olimpíades és una operació dotada d’un grau elevat de populisme. Sense comparació possible. Si s’hagués de resumir en una frase, aquesta podria ser: “Estàs de sort! Els que manen han decidit organitzar una festa amb els teus diners!” Perquè, siguem clars, el balanç econòmic enraonat d’unes Olimpíades sempre és opac. Per tant, podem sospitar que negatiu. No és per casualitat que els països entenimentats han renunciat a aquest tipus d’accions i les candidatures de què disposa el COI escassegen.

L’ensarronada de Barcelona 92 encara té molts adeptes i trigarem anys i panys en adonar-nos que la família normal que, posem per cas, vivia a Gràcia, viu bastant pitjor avui que abans del 1992 –si és que encara no l’han foragitat de Gràcia, esclar–. Això sí, pot passejar per la Ciudad de las Tapas ufanosa, mentre gaudeix dels elogis dels forans que embafen l’entorn: “Quina ciutat més beautiful que tenen vostès!” Una ciutat on els senyors del turisme han projectat el tradicional business model de la nostra costa, que es caracteritza pel clàssic “Si és menester, per uns quants euros, posem el país de quatre potes!” 

Alguns altres, també dotats d’un pragmatisme del qual es poden tastar els resultats –hem aconseguit un país que no sobreviu sense ajudes–, al·leguen que amb excuses tipus Jocs Olímpics, o pistes del Prat, Catalunya rep inversions en infraestructures i serveis. Una manera d’ignorar que tenim un finançament espanyol que, si no vaig errat, sostreu del PIB català entre un 8% i un 10% –per cert, el dèficit del 1992 donava per organitzar dues o tres Olimpíades–. Diguin-ne que Espanya ens roba, o que li deixem que ens “dreni”, tant me fa. El cas és que s’entén que un pobre de misèria, desesperat, confiï en la rifa dels “ceguets”. Ara bé, se m’acut un qualificatiu per a aquell que, no volent-se discutir amb el propietari del pis que li cobra per sobre de mercat, es dedica a comprar “ceguets” per tal de pal·liar la situació. El titllem de burro?

La dreta catalana de la Transició –per la seva secular actitud miserable, que va portar Gaziel a designar-la com a representativa de l'“Afarta’m i digue’m moro!”– i l’esquerra catalana postfranquista –amant de la solidaritat universal, inclosa la fraternal amb els pobles d’Espanya– han constituït un còctel eficaç per bloquejar el debat sobre els nostres impostos, que marxen injustificadament del país i es distribueixen de forma més arbitrària encara.

Excepcionalment coincideixo amb el plantejament de la CUP quan diu que el Pirineu ha de rebre inversions sense necessitat de ridícules festes majors –que, asseguro jo, a sobre malmetran el territori–. I aquest és un dels drames del país, ja que aquest seria, molt probablement, el plantejament de tot el ventall polític de qualsevol regió federada d’Alemanya, de Suïssa, d’Àustria... però no d'aquí. I és que no necessitem festetes amb propines. El que necessitem són uns polítics que agafin el toro hispà per les banyes i passin a dir les coses pel seu nom. Que abandonin operacions de distracció i que defensin els diners del contribuent català. Un contribuent que, per ara, viu desprotegit i violentat pels seus propis polítics, en una mena “d’agressió fiscal” vergonyosa i ultratjant.