'¿Cuándo se jodió España, amigo Sancho?'

Podem donar-hi una resposta contundent: fa 180 anys, arran de la derrota de la Jamància, el novembre de 1843, la insurrecció que va apostar per implementar un estat radicalment progressista, atent a reformes socials que responguessin a les necessitats de les classes subalternes i que bastia una nova sobirania nacional de base federal. La màxima representació d’aquesta alternativa havia de ser una Junta Central formada per representants de les emergents Juntes Provincials que aconseguiren foragitar el general Espartero del poder. Aquestes Juntes volien acabar amb el model centralitzat vigent, identificaven una nova sobirania i s’erigien en institucions legitimades per noves formes de participació política (juliol del 1843). Poc després va formar-se un nou govern provisional encapçalat pel progressista Joaquín María López, que acceptà la proposta de convocar l’esmentada Junta Central però ben aviat va fer-se enrere: suposava un canvi excessiu. López entenia que calia reordenar l’Estat, que calia llimar algunes arestes però sense renunciar al manteniment d’una sobirania nacional unitària, ni a l’autoritat institucional ni al suport de les (noves) elits, tot i acceptar que caldrien concessions.  

La seva gasiveria fou contestada per algunes Juntes, que insistiren en la convocatòria de la Central o, com a mal menor, unes Corts constituents. En aquest sentit, el protagonisme de la Junta de Barcelona fou especialment rellevant: es pronuncià contra el govern provisional i en defensa de la convocatòria “centralista” sense renunciar a negociar insistentment amb el govern aquesta perspectiva. La negativa de López fou rotunda i s’acompanyà de l’anul·lació de les decisions que la Junta havia anat adoptant aquelles setmanes, entre les quals hi havia l’enderroc de les muralles que encerclaven la ciutat. La Junta quedava desposseïda de les seves atribucions i se li negava la raó de la seva existència (com la d’Aragó i altres): que una nova Espanya es vertebrés a partir de les províncies. 

Llavors, a Barcelona, el 2 de setembre de 1843 s’inicià una insurrecció, la Jamància, en defensa d’aquesta alternativa. Estava en joc com havia de ser l’Espanya liberal fins al punt que, del seu resultat, en depenia el futur. La seva transcendència era òbvia, motiu pel qual la resposta del poder instituït va ser brutal: durant els gairebé tres mesos que va durar, Barcelona va ser bombardejada diàriament —essent Joan Prim qui comandava les operacions tot i la intervenció d’altres caps militars—, va ser bloquejada per mar i sotmesa a l’estat de setge. El govern va promoure una acció bèl·lica que no només pretenia devastar la ciutat sinó que era l’anunci del que havia d’imposar-se: una repressió sense contemplacions per liquidar l’alternativa progressista radical que havia esdevingut una veritable alternativa de poder.

La derrota de la Jamància (un conglomerat progressista radical, republicà, sindicalista, demòcrata i socialista utòpic) va ser més que la derrota d’una insurrecció: va suposar la liquidació d’un projecte polític i social avançat, i va obrir les portes als moderats perquè ocupessin el poder i procedissin a instaurar un Estat liberal oligàrquic, corrupte, excloent, militaritzant, autoritari, fèrriament centralitzat, sense una clara divisió de poders, que restringí les llibertats, amb nul·la capacitat de consens, i que va marcar les regles de la societat burgesa durant els següents 25 anys. D’aquesta manera van posar-se els fonaments, forts, d’un domini social que va resistir l’embat liberal democràtic de 1868 i del federalisme de la Primera República, i que s’actualitzà amb la Restauració, un règim que va entrar en crisi profunda el 1917 i va haver de recórrer a una primera dictadura, la de Primo de Rivera (1923-30), per mantenir el domini de les elits. 

És prou conegut com aquest domini va interferir la Segona República i va provocar una guerra civil que acabaria amb la implantació d’una dictadura de matriu feixista i genocida, i que s’empeltà del nacionalcatolicisme, que imposà l’unitarisme excloent —una “España única”, ben rància i agressiva— i es va fonamentar en un profund contingut de classe. I que pretengué dotar-se de continuïtat després de 40 anys amb una monarquia que, finalment, no va ser la continuació de la dictadura perquè els “hereus dels jamancis” aquesta vegada aconseguiren impedir-ho, tot i que amb un elevat cost humà.

Com hauria estat la dinàmica històrica de l’Espanya contemporània si la Jamància de 1843 hagués triomfat, si les aspiracions de democràcia social que insuflaren les bases de la transició s’haguessin imposat? No ho sabem, però ja en democràcia l’esperit dels jamancis es pot reconèixer en el 15-M, el moviment dels indignats contra la deriva d’un sistema que extremava les desigualtats i la pobresa, i restringia la participació, els drets i la sobirania. Contra unes elits que patrimonialitzen el poder, que mantenen el domini, que recorren al Santiago y cierra España i que ara es veuen impugnades no només pel brogit contra la desigualtat sinó també pel reclam de la plurinacionalitat i de l’independentisme. ¿Un conjunt de corrents profunds que alimenten el nou govern?