Johnson: tot és comèdia
M’encantaria veure Boris Johnson al Tot és comèdia, un dels millors programes culturals de l’Estat. Acostumada a entrevistar escriptors i artistes, Rosa Badia ho tindria molt més fàcil amb el recentment dimitit primer ministre del Regne Unit –pocs estan a la seva altura de gran comediant.
De petit, Johnson ja se saltava moltes normes, amb els aires de qui creu que no li pertoca complir-les. A Oxford feia campanyes amb el fi de guanyar –el que fos, l’important era guanyar– a l'Oxford Union, una espècie de miniparlament majoritàriament poblat d’universitaris conservadors que es preparen per a una futura carrera política; de periodista el van fer fora del Times per haver-se inventat unes declaracions; com a alcalde de Londres va fer poc més que ampliar el parc de bicis urbanes, les Boris bikes, però astutament va guanyar popularitat tirant-se en paracaigudes, fent molt de soroll i creant una imatge de marca personal ben curiosa –per a molts, atractiva–, amb un (des)pentinat ros molt ben curat i la gran habilitat verbal de parlar de manera creïble sense saber gaire bé res (un art que segons molts ensenyen bé a Oxford). Com a ministre de Política Exterior va enfuriar Theresa May, primera ministra, per la seva poca diplomàcia i capacitat de fer feina, a més de generar tot tipus de rumors sobre la seva vida extramatrimonial, i finalment, com a primer ministre, ara deixa enrere un país ofegat d’inflació i destinat al que molts projecten com una recessió segura. Ell, que ens va portar el Brexit, ara es dedicarà a guanyar milions com a conferenciant als Estats Units, on els trumpistes l’adoren pel seu toc tan distintivament british, o publicant les seves memòries (segur que li paguen més que l’aproximadament 1 milió d’euros que va cobrar David Cameron per les seves –profundament avorrides–). Mentrestant, milions de britànics pateixen per pagar unes hipoteques cada cop més altes mentre la inflació es menja una desena part dels seus salaris –en gran part, conseqüència del Brexit que el senyor Johnson ens va portar.
Com és que tot això és possible? Què ha permès a Johnson enredar i deixar amb un pam de nas milions de votants?
Doncs l’època daurada del populisme, que fa que governances tan inversemblants es facin realitat. És més del mateix que va passar amb Trump, que va prometre protecció i creixement a la classe treballadora nord-americana. Boris Johnson, al final, només s’ha afavorit a ell mateix –ja ni a l’elit conservadora que el va escollir com a representant–. Aquesta elit, de totes maneres, igual que el Partit Republicà nord-americà, no pot eludir la seva responsabilitat i s’hauria de preguntar per què el van fer líder –una elecció que els fa còmplices: no pensaven en el millor per als ciutadans dels seus països, sinó senzillament en guanyar unes eleccions–. Igual que David Cameron, que va engegar tot el drama del Brexit prometent un referèndum només per arribar al número 10 de Downing Street. És fàcil pensar que Johnson, d’aquí poc, farà com Cameron, que ara viu plàcidament als Cotswolds, fent conferències i exercint de conseller no executiu per a empreses que paguen molts bons sous per donar als seus clients l’honor d’alternar amb els poderosos.
Sabem que vivim en un món en què les xarxes socials faciliten la propagació i amplificació de qualsevol missatge, alhora que la premsa independent està en crisi. Aquest caldo de cultiu ha permès que missatges sobre els immigrants o el Brexit que Trump i Johnson han explotat no hagin estat prou qüestionats. Cal estar previnguts, de cara al futur. Assenyalà el camí Thomas Jefferson, un dels quatre fundadors de la democràcia nord-americana, que s’estimava més tenir un país amb diaris però sense govern que un país amb govern però sense diaris.
