Jordi Pujol, president de paper

El president Jordi Pujol és el mandatari català que més ha escrit i sobre el qual més s’ha escrit de tota la història de Catalunya. Des que en el contínuum dels segles XII i XIII podem considerar que aquesta paraula designa alguna cosa més que una ombra en un mapa, que no hi ha comte, rei o president de la Generalitat antiga o contemporània a qui hagi ocupat tant explicar el seu projecte polític i la seva persona.

Entre llibres propis, conferències i discursos editats, pròlegs, antologies d’articles i textos, balanços polítics o de govern, des de Fer poble, fer Catalunya (1958) fins a l’actualitat, el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya aboca entorn al mig miler de referències i una cinquantena de biografies de la seva figura. A això cal sumar-hi tesis doctorals, articles acadèmics o periodístics, entrevistes audiovisuals, etcètera. Pasqual Maragall, un altre governant amb una llarga trajectòria i voluntat d’explicar-se, no arriba a la meitat d’entrades en ambdues categories.

El llibre-entrevista de Vicenç Villatoro Entre el dolor i l’esperança és el testament polític de Jordi Pujol i el colofó d’aquest llarg llistat. El president, és sabut, ha tingut sempre una enorme preocupació pel judici que els historiadors –no la Història– faran d’ell i del seu llegat polític. Tota la muntanya de producció autoreferencial té per objectiu evident fixar una narrativa sobre la pròpia trajectòria. I fer-ho sovint, per seguir amb l’exemple català, en una explicació pròxima al lector iniciada ja amb Les quatre grans cròniques, de les quals només gràcies als estudis de Stefano M. Cingolani i altres investigadors podem destriar el gra de la palla, el fet veraç de la fabulació.

Hi ha, però, un altre element cabdal, menys percebut: de quina manera el volum de tota aquesta producció condicionarà l’estudi de la seva història. L’any 1991 Enric Ucelay-Da Cal va escriure a L’Avenç La fascinació d’Azaña: l’home de paper. A l’article es preguntava d’on sorgia la fascinació d'aquells darrers anys per la figura del president de la Segona República. No pas dels seus dos anys i mig al capdavant del govern espanyol, amb resultat discutible. Tampoc del seu paper durant la Guerra Civil, en què va ser criticat per tothom i que va dur-lo a morir l’any 1940 amb una pobre reputació.

No, l’interès renovat –fins avui– en Azaña no venia de la descripció que n’havien fet els altres, sinó de la publicació dels quatre volums de les seves Obras completas a Mèxic a la segona meitat dels anys seixanta. Uns discursos i unes reflexions d’ell sobre la resta que van “esmicolar el personatge bastit pel record per crear, de manera immediata, una figura nova”, molt útil per al liberalisme espanyol en la seva transició del franquisme a la monarquia. A partir del material que van posar a l’abast aquestes Obras va sorgir una veritable producció azañista no pas per verificar el “covard” que van veure els seus contemporanis enmig de la contesa espanyola, sinó per promoure’n les idees.

La transcendència del volum que Pujol ofereix ara no rau, per tant, en allò que de seguida s’hi ha cercat –una veritat sobre uns fets que no es pot oferir ni en aquest format, ni en aquest moment–, sinó en aquelles reflexions que gratinen la gran lasanya de paper pujolista. Aquestes explicacions, algunes a partir d’arguments vells, altres de noves a partir de la pròpia reelaboració del passat, condicionaran –més encara– l’anàlisi de la figura presidencial. 

¿El seu nacionalisme ha dut els catalans per una mena de sonderweg —un camí particular com el que segons els autors deterministes hauria menat, en la història alemanya, al nacionalsocialisme—, que aquí hauria alienat una part de la població respecte a Espanya? ¿És possible desvincular una actitud moral o ètica del president d’una obra de govern executada des d’una voluntat manifesta de dotar-la d’un sentit “no només polític” sinó també “humanista”, com sosté Pujol al llibre?

Hi ha la percepció assumida que la valoració que la posteritat farà del president anirà lligada indefectiblement al resultat judicial de l’assumpte de la deixa i a l’anàlisi del que va ocórrer. Segur? Pensem, encara que amb una altra categoria de valors, en Azaña. En uns anys el brogit de les trinxeres s’apaivagarà i els contemporanis amb memòria desapareixeran. Aleshores, feina tindran els historiadors per no quedar ofegats sota allò que tant els agrada —tones de paper a l’abast— i per escapolir-se d’una ploma que els serveix un pensament d’un cert gruix en un país més donat a la reiteració que a les noves teoritzacions.

Joan Esculies és escriptor i historiador