Referèndum: uns llindars legítims
ERC ha donat a conèixer aquesta setmana la seva proposta de referèndum de secessió. Els seus trets principals són que el referèndum hauria de ser legal, que es requeriria un llindar mínim de participació del 50%, que haurien de poder-hi participar tots els residents a Catalunya –i no residents amb dret a vot– majors de 16 anys, i que s’exigiria un mínim de vots afirmatius del 55%. Tots aquests elements han generat controvèrsia. A continuació explico per què em semblen justificats i encertats des del punt de vista de la teoria democràtica, sense fer-ne valoracions polítiques.
Una precondició perquè el referèndum sigui legítim democràticament és que sigui legal. Això vol dir que ha de fer-se segons el que estableix la llei espanyola de referèndums de 1980, que a l’article 2 exigeix que sigui autoritzat pel govern espanyol a petició del seu president. Per tant, ha de ser un referèndum acordat. Alguns juristes han dit que aquesta llei no pot emparar un referèndum en què es convoca a votar només els ciutadans d’una comunitat autònoma, un argument estrany tenint en compte que, basant-se en aquesta llei, es convoquen molts referèndums de nivell municipal. També s’ha dit que els referèndums de secessió són necessàriament inconstitucionals, argument difícil d’entendre, ja que el resultat del referèndum no pot ser jurídicament vinculant, sinó consultiu, i és obvi que per materialitzar la secessió caldria en tot cas reformar la Constitució. El llindar mínim de participació (que sol ser del 40% o 50%) és una bona pràctica força habitual en decisions de la màxima importància, com les de reforma constitucional o les de secessió (Montenegro). Es fa per garantir que el resultat representa l'opinió del gruix de la població. I que hi puguin votar els majors de 16 anys és també cada cop més habitual i busca la integració política dels joves com a element d’enfortiment democràtic.
El que més discussió està generant és el llindar del 55% de vot afirmatiu, una condició també exigida al referèndum de Montenegro i avalada per les institucions europees. Alguns afirmen que aquesta regla fa que alguns vots valguin més que uns altres i, per tant, vulnera el principi democràtic d’”una persona, un vot”. Però aquest argument descansa en una confusió. Una cosa és quant compten els vots i una altra quin tipus de majoria requereix la decisió. Posem dos exemples senzills. Els nostres Parlaments legislen en molts casos requerint majories qualificades (que poden ser de 2/3 o fins i tot 4/5 parts). ¿Els vots valen diferent? No, tots els vots es compten igual. Però hi ha una raó que justifica el requisit d’una majoria qualificada: la importància de determinades decisions, com les que regulen drets fonamentals, fa que es requereixin consensos polítics superiors a una majoria simple. Segon exemple: a Suïssa, bressol dels referèndums democràtics, per modificar la Constitució cal una doble majoria: 50%+1 dels vots a escala nacional i una majoria de cantons que aprovin la reforma. Això pot fer que hi hagi un 55% de suïssos que votin a favor de reformar la Constitució però que la reforma resulti rebutjada. ¿És antidemocràtic? No ho és, perquè, de nou, existeix una justificació adequada: protegir la sobirania compartida dels cantons.
La pregunta és, doncs, quina raó pot justificar aquí el llindar del 55%. Aquesta és la resposta: en un referèndum de la importància que tindria aquest, cal reduir al màxim la possible arbitrarietat del resultat. Una majoria del 50% + 1 és una majoria espúria, una majoria que podria revertir-se l'endemà, quan podria passar a ser del 50% - 1. És el que va passar precisament en el referèndum del Brexit, en què, a més, la deliberació pública prèvia va ser de molt baixa qualitat i van ocórrer altres fenòmens que van acabar restant legitimitat democràtica al procés. Cal entendre que la legitimitat no és una qüestió de tot o res, sinó de grau. I en processos tan transcendentals com aquest és crucial maximitzar-ne la legitimitat, no minvar-la només pensant en què afavoriria el resultat que volem.
