Josep M. Llompart o el patriotisme il·lustrat (1990)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de l’escriptor Jaume Vidal i Alcover (Manacor, 1923 - Barcelona, 1991) a 'Serra d’Or (VI-1990). Avui fa trenta anys de la mort de Josep Maria Llompart de la Peña (Palma, 1925-1993), poeta, assagista, traductor, crític de llibres, activista cultural, membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Tenia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Era, any endavant, any enrere, pels volts del 50. L’anomenada “Obra del Diccionari”, amb el seu home en cap, Francesc de B. Moll, era aleshores instal·lada al carrer de Sant Sebastià. Des del maig del 43 s’hi havia incorporat un segon d’a bord, Manuel Sanchis Guarner, que havia sortit just llavors d’una presó franquista, cosa –el fet d’estar empresonat– que no li havia llevat el bon humor, l’optimisme ni l’entusiasme, virtuts que va reeixir a encomanar a tots els qui voltàvem, com abelles a l’entorn del rusc, per aquella casa. Entre els quals Josep Maria Llompart. [...] La cosa venia de més enrere. Els Lluïsos, és a dir, la Congregació Mariana, tenia aleshores de director un jesuïta català, el pare Nadal, i els congregants en la seva majoria eren tots uns moderats, però fidels, sobretot els que integraven l’Acadèmia Literària. No record si Llompart era o no “lluís”, però sí que ell, amb l’ajuda dels qui ho eren, organitzava sessions literàries que tenien tot un aire de clandestinitat; devers l’any 46 o 47 jo havia llegit alguns dels seus primers poemes [...] ¿I què hi feia Llompart –què hi feia jo– en aquell món piadós, beat i tradicional, ell, atret ben d’hora per altres estètiques i temàtiques? Senzillament: era el reducte on es mantenia el foc colgat de les nostres idees polítiques, que les teníem, si no clarament definides, sí ben sòlidament assentades. [...] La primera activitat cultural de Llompart que record eren unes tertúlies-lliçons (potser ara en diríem seminaris) sobre la poesia dels trobadors, que es tenien al seu domicili del carrer dels Paraires, ben prop ca nostra. Tanmateix, Llompart, que va encetar molt d’hora l’activisme polític-cultural, va ser dels últims de nosaltres que va arribar al llibre. Vull dir que, d’una banda, era poc assidu dels certàmens literaris que se solien organitzar a Ciutat i arreu pels pobles de l’illa, però acudia a la crida de corones i homenatges quan calia i assistia a l’aplec anual de Cala Murta en honor de Costa i Llobera, i espesses vegades hi recitava El Pi de Formentor, peça obligada, perquè era un home que deia molt bé els textos literaris; d’una altra banda, si va figurar a l’antologia Els poetes insulars de postguerra, el seu primer recull de poesia, Poemes de Mondragó, és del 1961, de deu anys més tard, quan els seus companys de generació ja havíem publicat les nostres opera prima, Blai Bonet i jo el 1952. [...] A Retòrica i Poètica, del 1982, Llompart fa expressió d’il·lustrat i paradoxal patriotisme seu, ferm i desenganyat alhora: “El present llibre forma part de la història d’un sacrifici, d’una obligada, i vull creure que també eficaç, pèrdua del meu temps. I d’una ferma voluntat de servei a la cultura dels Països Catalans. Sacrifici i pèrdua de temps que –no cal dir-ho– repetiré sempre que calgui, i voluntat de servei que mai no em mancarà mentre em resti un bri d’alè”. [...] El patriotisme Llompart sempre ha estat un patriotisme digníssim, d’alta volada, un patriotisme il·lustrat. [...]