¿No es pot ser català i no ser independentista?
1. La realitat. A mesura que els processos s’allarguen, el desgast es fa notar, el cansament creix i les sortides de to es multipliquen. Aquests dies he sentit dir que “no es pot ser català i no ser independentista”. No crec que la frase tingui gaire recorregut, però em sembla simptomàtica. És una de tantes expressions de la transferència de marc mental de la religió a la política, amb la consegüent pèrdua del sentit de les coses. L’apel·lació a un estadi superior com a exigència moral: els bons, els nostres; els dolents, els altres. Com tot exercici de simplificació és un disbarat conceptual, moral i polític. El problema dels nacionalismes –com de tota creença, sigui en el cel o en la terra– és que pretén fer de la pàtria un ens superior, més enllà de les persones que integren el territori. Tenim prou experiència de l’Espanya “una, grande y libre” d’infausta presència.
Amb aquesta mentalitat, si ets català no hi ha opció, has d’anar a votar a favor de la independència, i si no ho fas és que no ets català (encara que et pensis que ho ets). Són aquests els deliris dels nacionalismes que es fan més evidents en el cas d’una nació en precari, com és Catalunya, que no ha fet el pas de potència a acte. La independència no pot servir per consolidar el poder d’una casta: els autèntics catalans. És per a tots o per a ningú. S’està excloent una gran part de població que belluga a partir d’altres referents. Una mentalitat de perdedor que no fa més que confirmar que l’objectiu no està a l’abast i que cal mantenir la fe dels que s’ho creuen, quan el que toca és assumir la realitat i fer política.
Només cal que fer números: on s’havia arribat i on s’és ara. Sense vots dels ambigus, dels que poden votar per interès, per curiositat, per complicitat o per mil altres raons que res tenen a veure amb cap imperatiu transcendental, no s’hauria arribat tan lluny com l'octubre del 2017. Més encara, parlar d’una Catalunya independent sense comptar amb tots no és patriotisme, és sectarisme. Precisament, si un atractiu té per a mi la independència de Catalunya és en la mesura que pugui representar una idea de pàtria oberta (que soc conscient que per a alguns és una contradicció en els termes) en què hi hagués prou marge perquè tothom se sentis còmode en una societat complexa.
2. L’ocultació. Aquests i altres excessos retòrics d’aquests dies no deixen de ser exercicis d’ocultació de la realitat. I castiguen l’independentisme, que el que necessita és créixer, no excloure. Distingir entre els autèntics catalans (els que voten independència) i els altres marca una línia extremadament perillosa a un catalanisme que sempre s’ha proclamat obert. Recordeu la vella expressió pujolista: català és el que viu i treballa a Catalunya. I també és evident que sentir-se català o espanyol o francès, independentment del que digui el carnet d’identitat, és una qüestió subjectiva, que no està determinada per cap obligació. La grolleria verbal sobra en un moment que és de negociació i política i en què la pugna per liderar la promesa entre els que rivalitzen pel mateix vot es fa patèticament patent.
El que està en joc –el que ara mateix les relacions de forces permeten– és una negociació per a una investidura que, si fracassa, portarà a eleccions. El que els diferents actors han de calcular és què val més: un acord d’investidura o tornar a votar. El que demani l’impossible és que ja té decidida l’opció que considera òptima.
És evident que la disputa pel poder porta a aquestes simplificacions. La victòria se situa a la meitat més u. Massa sovint les ideologies s’han convertit en fonamentalismes, en interpretacions de les realitats que es converteixen en doctrina: el món és així i no pot ser d'altra manera. Hem entrat en una fase en què la lògica dels bons i els dolents torna a tota màquina. I en què l’autoritarisme postdemocràtic creix a tota Europa. Tanmateix, les eleccions del 23-J han demostrat que els ciutadans de Catalunya tenien clara la prioritat: abans que res el no a la deriva cap a l’extrema dreta que podem ajudar a frenar, després ja parlarem de les altres coses i com fer-les possibles. I si no hagués estat així, estaria governant Feijóo.
