De l’article de Ramon Esquerra (Barcelona, 1909 - front de l’Ebre, 1938) a 'Mirador' (2-VI-1932). Dissabte vinent és el centenari de la mort de l’escriptor Joseph Conrad (Berdítxiv, Ucraïna, 1857 - Kent, Anglaterra, 1924). El periodista Ramon Esquerra va ser dels pocs que a la Catalunya del seu temps es va ocupar de l’obra de Conrad. El jove Esquerra excel·lia com un crític expert en novel·la estrangera contemporània i en el comparatisme entre narrativa, cinema i societat. Era un professor brillant a l’Institut-Escola de la Generalitat fins que el van enviar a les trinxeres on molts xicots queien sacrificats en uns combats agònics.
No sabem si s’ha tractat encara, amb la deguda extensió, el tema de la influència del cinema en els diferents aspectes de la vida contemporània. De la influència que té el cinema en la vida externa de tots nosaltres, prou que se n'ha parlat. S'ha parlat molt de la influència del cinema en els costums i les modes d'ara. Profunditzant més s'han trobat afinitats entre el cinema i la literatura. Però hi ha un aspecte d'aquesta influència del cinema en l'esperit de l'època que potser no s'ha remarcat prou, que és la influència que ha tingut en la manera de concebre i de pensar dels contemporanis, no sols en l'aspecte ètic o artístic, sinó en el més vulgar del mecanisme de les imatges. Tots nosaltres quan pensem fem cinema. Projectem les nostres imatges i pensaments. Som sempre espectadors de les idees pròpies i la projecció d'aquestes es fa seguint un ritme. I espontàniament fem découpage i emprem tots els mitjans tècnics del cinema. Una mica d'autoobservació creiem que ho confirmaria. I això és, sense dubte, el que explica la marcada influència que té el cinema en la literatura d'ara, que molts cops no és sinó un film traduït en paraules. Paral·lelament a aquesta influència del cinema sobre la literatura apareix el fet que, molt abans que el cinema arribés a aconseguir la difusió que té avui dia, hi havia escriptors que empraven els mateixos procediments tècnics que avui el cinema ha popularitzat. És a dir, que abans de l'aparició de la tècnica cinematogràfica hi havia qui emprava els mateixos procediments traduïts en paraules. No tan sols per la gran plasticitat i per la manera de compondre les escenes, sinó també per la manera especial de presentar-les, de manera que llegint-los sembla talment que assistiu a la projecció d’una cinta. El cas potser més característic de tots és el de Joseph Conrad, l'escriptor anglopolonès. Conrad ja és conegut dels lectors de casa nostra. De fa anys s’han traduït al català dues novel·les seves (La follia d’Almayer i Un tifó) i algun conte. Però Conrad no ha estat mai un escriptor popular. Són comptats els seus lectors, però fidelíssims. La seva manca de popularitat és una conseqüència natural de la bona qualitat de la seva obra. Com tots els homes de lletres, el seu nom es feu popular per tot el món en l’hora de la seva mort (agost de 1924). [...] A casa nostra, a desgrat dels articles que Joan Estelrich i alguns més dedicaren a Conrad, gairebé tothom el té per una mena de Mayne-Reid o de Salgari, potser de més categoria, però que a penes no llegeix ningú. […] I quan s’han portat al cinema les obres de Joseph Conrad, no han reeixit. Els directors han aprofitat la part pintoresca, visual, però han deixat de banda la millor part de la seva obra: l’anatomia moral i psíquica dels personatges. Tan sols una de les seves obres, una de les millors, Victòria, ha aparegut al cinema en forma força decent. I potser per això no l’hem vista a Barcelona en els cinemes d’estrena. Ens referim a Paradisos perillosos. [...]