Joves i antipolítica: far o pedregar?

A casa nostra i en diversos països de tradició democràtica l’antipolítica està cristal·litzant com una nova cultura juvenil. El diagnòstic ràpid és culpar de tot la hiperconnexió i la desinformació que circula per les xarxes socials. La resposta lenta, en canvi, ens genera més preguntes i algunes d’elles, incòmodes. Val la pena que, a més de revisar aquesta esmena jove a la totalitat del funcionament democràtic, ens preguntem també què necessitem modificar de la política (institucional) per recuperar la confiança.

Qüestionar el sistema és un ritu de pas per a la joventut. Prendre distància crítica del context en què has crescut és necessari. Forma part de descobrir qui ets, en quin món vols viure i què faràs per construir-lo. És per tant un moment crucial de cerca de referents i antimodels. La política (institucional) ha deixat de ser un d’aquests espais d’inspiració –els joves ni hi són ni se’ls hi espera– i el descrèdit de les institucions va en augment. Tenim una crisi de confiança política a nivell global, travessada per una bretxa de gènere sense precedents.

A casa nostra, ells cada vegada es posicionen més a la dreta i elles més a l’esquerra, d’acord amb dades del CEO per a la franja de 16 a 24 anys. Tenen en comú que suspenen partits, perfils polítics i institucions. És especialment preocupant el reclam de mà dura per part d’ells: prefereixen més control, menys immigració, menys feminisme, menys impostos encara que sigui perdent serveis... alhora que veuen amb bons ulls la privatització de l’educació i de la sanitat. Fins i tot estan disposats a perdre graus de democràcia en favor d’una millor gestió del canvi climàtic o de garantir un nivell de vida adequat. Als seus ulls, la democràcia és massa tova.

En podem culpar les xarxes socials i quedar-nos tan amples assenyalant els seus usos digitals –que no hem sabut educar i acompanyar–. Podem repetir que tenir un jovent hiperconnectat als continguts i amb limitat esperit crític és un problema. Podem fins i tot buscar justificacions en la neurobiologia: els seus cervells, encara en fase de maduració, són un blanc perfecte per enlluernar-se amb el binomi Trump-Musk i comprar la cultura tech bro com a model d’èxit. O creure que el ball de xifres de persones mortes per la DANA al País Valencià és fruit d’una manipulació a la baixa per no alarmar. Quan ets jove, accedir a explicacions alternatives és també qüestionar les autoritats oficials.

Podem quedar-nos assenyalant, o bé preguntar-nos si els joves són un símptoma, en lloc del problema. Canalitzar l'hostilitat contra un sistema que no et té en compte, que t’ha decebut oferint futurs trencats i que fa signes de defallir a escala planetària, té sentit. És extremadament temptador agafar la part pel tot, fer-hi creu i ratlla. Sobretot si a casa no tens un entorn que afavoreixi els sopars en família on desmuntar els discursos fàcils, donar context i oferir alternatives. I malauradament, aquesta antipolítica com a identitat té gènere però no té classe social.

Per què no aprofitem aquesta joventut aïrada i descreguda per plantejar-nos, profundament i col·lectivament, alguna cosa més? De fet, la desconfiança cap a la política institucional (catalana, espanyola i europea) presenta un suspens de 3 sobre 10 a totes les franges d’edat. Ens mereixem (petits i grans) una política menys confrontant i prepotent, potser més deliberativa i accessible. Tot el que se m’acut per contrarestar l’antipolítica programada i programàtica de X i TikTok serviria per replantejar-nos el funcionament actual de la democràcia, sotmesa a lògiques econòmiques neoliberals.

Si volem cultivar la cultura democràtica entre els joves, fem-ho des de la interdependència i la corresponsabilitat. Podem fer alfabetització mediàtica, però tampoc convencerem si les notícies reals ens donen pocs arguments per a la persuasió. Mirem més enllà: darrere de la cortina de fum de representativitat dubtosa i lideratges mediocres hi ha les administracions públiques, plenes de persones que fan que el dia a dia funcioni. Cal humanitzar les institucions i acostar-les a la ciutadania. Cal veure més enllà dels frontons dialèctics i donar a conèixer el servei públic en tota la seva complexitat. Ni és perfecte ni cap en un vídeo de 30 segons, però ho hem d’intentar. No es pot valorar allò que no es coneix. Ens hi juguem el fons i la forma de la democràcia, que, al cap i a la fi, també va de construir els consensos a l’altura de les necessitats de la démos de cada moment.