Els joves desorientats i els nous referents populistes

Els canvis fan por. La incertesa pot ser angoixant. Quan el terra que trepitgem trontolla, l’instint de supervivència ens empeny a buscar la fermesa. I quan la trobem ens hi aferrem sense qüestionar-la. La il·lusió d’estabilitat ens reconforta, sobretot quan som joves i estem en procés de definició. Què fas si els estereotips de gènere que t’havien de servir de guia estan en entredit i les noves identitats encara estan per definir? Doncs buscar certesa en les versions més nostàlgiques de la virilitat.

En aquest moment ja tenim prou dades per confirmar que bona part dels nois joves d'entre 18 i 24 anys cada vegada s’identifiquen més amb els discursos de l’extrema dreta i s’emmirallen en els dirigents de mà de ferro. Les noies, en canvi, tendeixen cada vegada a visions més progressistes. El gènere està esdevenint un predictor d’alineament ideològic i provoca una escletxa creixent a pràcticament totes les democràcies del món.

Des del punt de vista sociològic, el mecanisme aglutinador és de manual. Ho veiem especialment en els discursos populistes, que generen cohesió al voltant de la masculinitat tradicional. D’aquesta manera aconsegueixen un efecte doble: el reclam de l’statu quo i la separació d’altri. Les altres formes d’existir es veuen com amenaces, per això confronta el feminisme, l’homosexualitat, les persones trans, la immigració o la mateixa democràcia.

Davant la temptació habitual de culpar TikTok, deixeu-me recordar que aquestes i altres plataformes són amplificadores i legitimadores. També és cert que l’extrema dreta ha sabut aprofitar-les com a màquina de propaganda, perquè l’economia de l’atenció li va a la rauxa com un guant. És clarament l’espai de validació social d’aquests imaginaris, però si no hi hagués un pòsit previ de malestar, desesperança vers el futur i precarietat material, serien missatges de mínima ressonància.

L’home “viril” –tal com deia el sociòleg francès Pierre Bourdieu– és en realitat un constructe social, un artefacte que posiciona la masculinitat sempre en relació amb el poder. La masculinitat hegemònica, tot i no ser la que predomina en termes estadístics, és en realitat la norma, en tant que dibuixa els contorns del que és l’ideal i esperable. Les expectatives són una forma de pressió social, de manera que els nois creixen assumint que com més a prop de la norma més se’ls valorarà, i molts homes adults se senten que no poden sortir-se del guió. En l'àmbit simbòlic, aquest suposat estàndard naturalitza la divisió binària de gènere que, recordem-ho, és una convenció arbitrària. Ningú diu que sigui fàcil, però la bona notícia és que tot allò que formi part del contracte social és revisable. I aquí estem: la masculinitat tradicional està en entredit i això genera reaccions contundents des de la nostàlgia i desorientació per la manca de nous referents. Tampoc els indicadors que tenim ens ajuden a comprendre les diferents posicions masculines respecte als canvis socials. Entendre com se senten i com podem acompanyar aquesta revolució va molt més enllà de si són feministes o igualitaris.

El més difícil d’actualitzar del contracte social és que falten referents públics i notoris de noves masculinitats. És una urgència comuna la revisió de privilegis per poder construir, també col·lectivament, masculinitats conscients, inclusives i lluny de l’enyor dominant. Podríem començar per dir a nois i nens que no fa falta que siguin forts, competitius i decisors racionals. Podríem seguir per aprendre a abraçar la vulnerabilitat, valorar les virtuts de la cooperació i reconèixer les emocions. Seria un gran regal per a tothom si practiquéssim més l’escolta activa que els debats per demostrar qui té raó.

És un repte col·lectiu i afortunadament no partim de zero. Benvinguts siguin els cercles d’homes. Hi ha també una conversa global en forma de llibres, pòdcasts i influencers que reuneixen famílies preocupades per educar els nostres petits en un context de respecte i seguretat, on puguin créixer lliures dels imaginaris tradicionals. Les autores afrodescendents són una gran font d’inspiració, ens porten avantatge perquè el qüestionament racial fa anys que les mobilitza. Uju Asika (nigeriana establerta a Londres), al llibre Com educar nens que ho facin millor, ens aboca a revisar com estem educant els homes del futur. En temps de plutocràcia i techbros necessitem criar des de la base per fer del món un espai més lliure i segur per a tothom.