Els joves ja no saben parlar?

Campanya a Londres (1964)
3 min

Fa un parell de setmanes aquest diari va publicar una notícia que m’ha preocupat d’ençà que la vaig llegir: es feia ressò d’un estudi de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa que constatava les mancances de l’alumnat universitari en expressió oral. La proposta per millorar aquesta situació era augmentar la formació en oratòria. Ambdues circumstàncies, les mancances i les virtuts de l’oratòria, són certes, però no crec que la solució vingui només d’unes classes puntuals de comunicació oral. El problema és global. La conversa, que la vida salonnière del segle XVIII va convertir en un art social (els recomano el llibre de Benedetta Craveri La cultura de la conversa), ja no es valora, i les aplicacions tendeixen a afavorir la mala escriptura en detriment de la conversa. Ja no telefona ningú, i les empreses comencen a valorar com una destresa la capacitat de fer trucades perquè els joves no en saben, en desconeixen els codis. A la universitat passa el mateix. Als anys 50 els exàmens orals eren habituals. Fins i tot l’“examen d’estat”, un avantpassat molt eficaç de la selectivitat, tenia parts orals, i a les escoles es practicava la lectura en veu alta, que entrena la prosòdia i el ritme. Tot això ha desaparegut i ara ens posem les mans al cap perquè els alumnes universitaris es queden en blanc quan fan una exposició oral, no saben què fer amb les mans, desconeixen els registres lingüístics i fan servir expressions col·loquials inadequades. I nosaltres patim perquè els veiem patir.

En els meus anys de docència universitària he vist passar quaranta-dues promocions. Quan vaig començar només fèiem un examen final, escrit, per a cada assignatura i a poc a poc vam deixar de fer proves orals, perquè a la nova pedagogia li semblaven antiquades, requerien molt temps i feien patir l’alumnat. Després es va implantar l’avaluació continuada i ara haurem de començar a treballar sabent que hi pot haver sempre la possibilitat d’un frau, que ja no serà casolà i artesanal com les xuletes del passat sinó a l’engròs, a través d’unes IA cada cop més indetectables. Això ens obliga a repensar el paper de l’expressió oral en l’avaluació dels propers anys. Què podem fer? Una opció és retrocedir: tornem als exàmens presencials amb paper i bolígraf. L’altra opció és precisament potenciar les exposicions orals pautades, explicant a l’alumnat com i per què serveix una presentació amb PowerPoint i els seus límits.

Quins són els esculls per a aquest tipus d’avaluació? Destaquem-ne dos. El primer, i és enorme, és la massificació a les aules. Fins als anys 60 la majoria de les proves eren orals, com encara passa a les universitats d’elit. Ara, però, per a moltes matèries, la meva proposta és inviable. Quants dies ens caldrien per fer exposicions orals de mitja hora amb 90 alumnes? El segon escull és obvi: si no s’ha fet mai una exposició oral la primera vegada que se’n faci una és molt possible que resulti un desastre. No puc resoldre la massificació ni el bandejament de l’oralitat que la nostra societat ha estimulat, però sí explicar el que recomano als meus alumnes.

En primer lloc, hem d’assumir que quan ens aixequem a parlar en públic de nerviosos n’estem tots. Mark Twain, una font inesgotable de bones cites, deia que “només hi ha dos tipus d’oradors, els que estan nerviosos i els que menteixen”. Com vèncer els nervis en una exposició oral amb tema i data fixats? Arribant a l’exposició oral descansats i esmorzats, tot i que sembli una obvietat, i, sobretot, arribant-hi preparats. El que no se sap no es pot transmetre, si no hi ha hagut una tasca seriosa de recerca i assimilació de coneixements, l’alumne es quedarà en blanc tot just començar. També cal estructurar molt bé el discurs i ser conscients que l’escriptura i l’oralitat tenen regles diferents, entendre el valor de la repetició amb variació per mantenir l’atenció de l’oient, per exemple. I sobretot cal practicar. Mark Twain deia també “Tardo més de tres setmanes a preparar un bon discurs improvisat”. És ben cert, cal practicar el discurs, assajar-lo, com fan els actors, primer amb la gravadora del mòbil, i escoltar després la gravació prenent nota de les ensopegades, repeticions i problemes, després, ja més assentada l’exposició, fent servir amics, companys i família com a conillets d’índies. Amb aquesta pràctica s’adquireix seguretat, el coneixement es consolida i és més fàcil controlar els nervis. Naturalment, això s’aprèn amb classes d’oratòria, però també amb sentit comú, cada cop més minvant, i recordant, sobretot, que si a caminar se n'aprèn caminant, a parlar se n'aprèn parlant.

stats